dijous, 4 de juny de 2009

Torna la il·lusió

Quan en els últims comicis espanyols el Partit Republicà Català va obtenir prop de 45.000 vots al Senat, un tipus d'elecció en què la gent no té en compte el vot útil ni vota contra ningú sinó segons les seves conviccions; quan en la passada Conferència de Debat Independentista del 7 de febrer a Barcelona vam veure que s'hi adherien 34 organitzacions i que a l'acte central hi assistien més de 200 persones; quan en les mobilitzacions que hi ha hagut darrerament al país la frase més comentada per molts dels que hi participaven era que abans havien votat candidatures sobiranistes però que ara ja no votaven… en l'ambient es respirava la urgent necessitat que en l'àmbit sobiranista català hi hagués una sacsejada que possibilités que aquests milers de ciutadans que buscaven una alternativa a l'actual situació de final d'etapa de la política catalana trobessin una sortida. I així ha estat. D'ençà de la publicació de l'article de Joan Carretero en què es feia una crida a la unitat de l'independentisme per a les eleccions del 2010 els esdeveniments s'han precipitat i són cada cop més les persones i els grups que s'acosten a aquesta iniciativa i que la veuen amb esperança. La il·lusió ha tornat a l'espai sobiranista després de tanta decepció provocada pels partits polítics tradicionals i els seus acomodats dirigents.
Com a membre de RC crec que hem aconseguit en bona part l'acceptació del nostre ideari polític en l'espai sobiranista. Conceptes com la transversalitat de l'independentisme, la proclamació de la independència des del Parlament a partir d'una majoria de com a mínim 68 diputats, la internacionalització de la qüestió catalana, la negativa a formar aliances de govern amb partits que no acceptin el dret a l'autodeterminació de Catalunya, la divisió del mapa polític entre independentistes i unionistes i no entre dretes i esquerres, l'extensió de les idees independentistes a capes de la societat, com els empresaris, que poc temps enrere eren considerats refractaris a aquesta qüestió, la necessitat de crear una majoria social favorable a la independència, la insistència en la qüestió econòmica i l'espoli fiscal, la necessitat d'una iniciativa legislativa popular a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació que acompanyés des del carrer la reivindicació política (parlamentària) de la independència… són avui més vigents que mai i d'això hem de felicitar-nos tots; el procés va en la direcció correcta i arribarà al 2010 en plena forma.

dimarts, 26 de maig de 2009

L’independentisme puja, Esquerra baixa

Això dels baròmetres i de les enquestes d’opinió fetes des d’organismes pròxims al poder va com va. Pel que fa a les dades referents al suport a la independència de Catalunya, francament, no en podem fer gaire cas perquè, observant alguns titulars de premsa, sembla que quan el percentatge dels partidaris de la secessió baixa mig punt l’independentisme hagi de desaparèixer del mapa i quan, el trimestre següent, la xifra puja tres quarts de punt aquest minso increment hagi de fer trontollar els fonaments de l’Estat espanyol.
Sí que és veritat, però, que, malgrat la dispersió d’opinions que generen les preguntes del CEO, el volum de descontents amb l’actual model d’estat i amb el reduït grau d’autogovern català augmenta cada dia més. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió situa els partidaris de la independència en gairebé el 21% dels enquestats (la qual cosa no vol dir en absolut que un 79% hi estiguin en contra com interessadament alguns podrien interpretar). Si tenim en compte que tres mesos enrere el percentatge d’independentistes amb prou feines superava el 16%, això vol dir que en aquest trimestre els secessionistes hem augmentat gairebé 5 punts; la pujada és significativa, ja que no estem parlant de dècimes o centèsimes sinó d’un creixement molt substancial, que reflecteix perfectament el sentiment de descontentament amb Espanya que es constata arreu. Si a això hi afegim que el percentatge de ciutadans que pensen que el grau d’autogovern de Catalunya és molt inferior al que seria necessari supera el 68%, això ens indica que el grau de “desafecció” amb l’Estat espanyol, com diria José Montilla, supera cada cop més el que els partits unionistes espanyols considerarien com a límit tolerable.
No és casualitat que en aquest context apareguin cada vegada més grups, plataformes, iniciatives que tinguin com a objectiu treballar desacomplexadament a favor de l’assoliment de la independència; ja està en marxa la iniciativa legislativa popular a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, s’acaba de presentar el col·lectiu Sobirania i Justícia amb un gran èxit de participació i un grup d’empresaris independentistes organitzats en el Cercle Català de Negocis es fan un fart de fer actes de presentació arreu del país… i la cosa continuarà, no en tingueu cap dubte. A tots aquells que interpreten aquest fenomen com una forma de dispersió de l’independentisme, jo els respondria que el fet que cada dia hi hagi més entitats favorables a la independència no ens ha de preocupar, al contrari: és un fet enormement positiu característic d’una societat enormement dinàmica com és la catalana. Tan sols fa falta que tots plegats anem en la mateixa direcció.
Una altra cosa són les eleccions. I en aquest aspecte sí que he de dir que el creixement de l’independentisme no va lligat necessàriament a un augment dels resultats dels partits teòricament independentistes o sobiranistes; digueu-li com vulgueu. És ben curiós (o no), avui a Catalunya hi ha més partidaris de la independència que mai, almenys d’ençà de la Transició, i en canvi, CiU continua estancada electoralment i Esquerra ha perdut gairebé 350.000 vots en les successives conteses electorals i suposo que la culpa no deu ser del senyor Joan Carretero, sinó de les estratègies de les direccions d’aquests partits. Queda clar, doncs, que cal fer foc nou, ja que avui hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que volen trencar amb l’Estat espanyol que no se senten representats per les actuals formacions polítiques parlamentàries i que estan esperant que algú els demani el vot per impulsar, plegats, un projecte que tingui com a principal objectiu la proclamació de la independència. Doncs som-hi que ja fem tard.

dimarts, 19 de maig de 2009

Benvinguda xiulada

He arribat a la conclusió que els espanyols, quan es tracta de catalans i bascos, no entenen res. Un company de feina em diu tot sovint, després d'haver llegit alguns articles de diaris com El Mundo, l'ABC, etc., que caldria estudiar des d'un punt de vista psiquiàtric les raons mentals que fan possible que espanyols cultes, amb formació universitària, amb capacitat de raonament sobre qualsevol fet que passi al món, quan es tracta de qüestions relatives a Catalunya i al País Basc es comportin com uns autèntics energúmens i responguin de la manera més primària i irracional, sobretot en qüestions relatives a la llengua o a la identitat d'aquests pobles. Crec que les reaccions politicomediàtiques que hi ha hagut per les espanyes respecte de la xiulada a l'himne i als monarques espanyols a Mestalla de l'altre dia li donen tota la raó.
Suposo que una majoria de ciutadans de l'Estat espanyol continuen pensant que el sentiment nacional català i basc, plenament vigent en aquestes dues nacions, és una cosa minoritària, radicalitzada, artificial i imposada des les administracions "autonòmiques"; una cosa de quatre eixelebrats, vaja. Per això no entenen res quan, en un partit de futbol, aficionats bascos i catalans que no són precisament membres de col·lectius antisistema ni es dediquen en les seves hores perdudes a practicar actes de violència al carrer sinó a treballar en les seves empreses, o a fer de fusters, mecànics, professors universitaris, periodistes, metges... és a dir, gent absolutament "normal", d'una manera aclaparadora i gairebé unànime de sobte es posin a xiular i esbroncar l'himne i els monarques espanyols fins al punt que una megafonia a tota potència és del tot incapaç de dissimular-ho.
Què es pensaven? Que fent totes les martingales legals possibles fins a convertir, per a vergonya de qualsevol demòcrata, el socialista espanyol Patxi López en lehendakari el problema nacional basc desapareixeria com per art d'encanteri? O que perquè els catalans tinguem un dirigent del PSOE de president i perquè aquest partit va guanyar amb diferència les últimes eleccions espanyoles a Catalunya, al nostre país ja no quedaven independentistes?
Com us deia al començament, els espanyols no entenen res que tingui relació amb Catalunya o Euskadi. Ni ens entenen ni ens volen entendre. No entenen que per als milers d'aficionats del Barça que es van desplaçar a València per veure la final de la copa l'enemic no eren els seguidors de l'Athletic, l'enemic eren bona part dels que estaven asseguts a la llotja i sobretot els que hi van entrar al ritme de la Marcha Real. Potser es pensen que al poble català se li pot fer de tot perquè ja no tenim capacitat de resposta. Res més lluny de la realitat, quan a aquest poble se'l trepitja, se li prohibeixen drets fonamentals com el dret a decidir, se li retalla un Estatut fins a límits irracionals, se li roben 20.000 milions d'euros a l'any, se li qüestiona la història i la identitat, se li persegueix la llengua i se li neguen les seleccions nacionals esportives, entre moltes altres coses, és ben bé d'il·lusos creure que aquest poble es quedarà amb els braços plegats o que aplaudirà amb devoció els símbols i els líders d'aquells que ens neguen tot això.
De moment ja ens hem decidit a xiular. Benvinguda xiulada. Ara haurem de continuar fent més coses. Sigui com sigui, la independència de Catalunya i el País Basc torna a estar en l'agenda política. Tranquils, cada cop queda menys.

dijous, 7 de maig de 2009

Qui són en Julivert i la Jiménez?

Crec fermament que, després de l’anunci de Joan Carretero a favor de la formació d’una candidatura independentista transversal en la perspectiva de les eleccions al Parlament de Catalunya previstes pel 2010 i de la seva expulsió com a militant d’Esquerra i de la seva posterior baixa com a militant d’aquest històric partit, les coses ja no tornaran a ser com eren abans en la política catalana, ja que s’estan posant les bases perquè l’independentisme català pugui presentar-se d’una manera unitària a aquests comicis i assolir un excel·lent resultat. I, quan parlo de l’“independentisme català”, no hi incloc l’actual direcció d’Esquerra, però sí –entre molts d’altres– un gran nombre de militants independentistes d’aquesta organització –que estan farts de sentir vergonya per l’actitud dels seus dirigents– i els prop de 350.000 votants que antigament havien –havíem– optat per aquest partit i que ara ja no ho fan –fem–.
Alguns ja vam anunciar en el seu dia que tant la negociació pel nou Estatut com la del nou sistema de finançament acabarien suposant més frustracions per al poble català i que l’única alternativa a la via autonomista era la via independentista. Fa un parell de mesos vaig participar, en representació del Partit Republicà Català (RC), en la Conferència de Debat Independentista, que ja tenia com a objectiu la suma de forces sobiranistes i que apuntava cap a aquesta confluència, anunciada ara per Joan Carretero, amb vista al 2010. Penso que tot el que està passant en la política catalana des del dia de l’article de l’exconseller de Governació al diari “Avui” confirma tot el que els independentistes havíem dit en el seu moment i obre un panorama enormement esperançador per a tots els que volem que la nació catalana esdevingui el proper Estat lliure de la UE.
S’està formant el nou Moviment Català d’Alliberament Nacional, un nou projecte modern, obert i transversal, que ha de superar les antigues lluites fratricides i les proclames revolucionaristes estèrils que han caracteritzat l’independentisme català en un pasat encara recent. En aquesta nova etapa tots els que volem una Catalunya sobirana hem de fer el possible perquè aquesta proposta independentista entri amb força al Parlament de Catalunya en les pròximes eleccions. L’objectiu ha de ser molt clar i entenedor per a tothom: proclamar la independència de Catalunya des de la cambra catalana, no pactar amb cap altra força política que no es comprometi a treballar per fer possible aquest mateix objectiu i diferenciar els que estem a favor d’una Catalunya lliure i sobirana dels que volen que aquest país continuï sent una comunitat autònoma espanyola pels segles dels segles. Fins al dia d’avui hi havia centenars de milers d’independentistes catalans que s’havien quedat orfes de representació parlamentària i, tot i que continuaven treballant des de diferents àmbits per la llibertat de la nació catalana, quan arribaven les eleccions es quedaven a casa. Ara som a punt de posar fi a aquesta mancança.
Malauradament, com sol passar, sempre que sorgeix una proposta trencadora que reclama la ruptura amb l’actual marc juridicopolític espanyol i la defensa de la pròpia identitat sense complexos apareixen en alguns mitjans pretesos defensors de l’ordre establert difressats de “progres” que intenten desprestigiar i menystenir el seu autor, qualificant-lo de conservador, “carca”, reaccionari i d’estar allunyat de la “Catalunya real”. Aquesta vegada també ha estat així i tan sols en citaré dos exemples que, precisament, no treballen per a la premsa espanyola més reaccionària sinó per a mitjans de comunicació catalans. Parlo de Joan Julivert (col·laborador d’“Els matins” de TV3) i de Mar Jiménez (columnista de l’“Avui”), que han qualificat Carretero de “personatge insignificant”.
Anem a pams, com poden uns periodistes gairebé desconeguts pontificar des de les seves trones mediàtiques sobre la, segons ells, “insignificància” d’un polític, gairebé l’únic, que va ser capaç en el seu dia de renunciar a la seva responsabilitat pública, el seu càrrec i el seu sou per coherència amb la seva manera de pensar i tornar a exercir de metge a Puigcerdà? Carretero té tot el dret a dir el que ha dit i a fer el que ha fet. Només faltaria! Potser a aquests dos personatges, petits aprenents de Bolaño, els hauria agradat que els mitjans de comunicació silenciessin una notícia d’aquest abast, però per sort no ha estat així.
Estic segur que l’anàlisi política del senyor Carretero és compartida per desenes de milers de catalans, els quals poden donar-li suport en un futur immediat si decideix encapçalar un projecte unitari de l’independentisme. En canvi, qui són i qui representen el senyor Julivert i la senyora Jiménez, on s’amaga el seu progressisme quan el PSOE pacta amb el PP al País Basc o amb la UPN a Navarra? O quan aquests dos partits espanyols il·legalitzen partits, pacten lleis antiterroristes que vulneren drets fonamentals, tanquen diaris o quan els governs socialistes detenen i torturen independentistes? Alguns comencem a estar farts d’aquests “progres” amb tribuna mediàtica que al cap i a la fi acaben fent el joc a l’espanyolisme de tota la vida. Quant trigaran a demanar que es retiri el mapa dels Països Catalans de l’espai del temps de TV3, com han avançat que faran els amics d’en Patxi a Euskal Telebista amb el d’Euskal Herria? Temps al temps, mai millor dit…

dimecres, 29 d’abril de 2009

ERC: el pacte de la menjadora

Fa poc més d’una setmana, poc abans del terratrèmol polític que va significar per a Esquerra l’article publicat per Joan Carretero, vam poder assistir a una mena de representació teatral en què Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van segellar el seu “amor” incondicional –ja se sap que de l’amor a l’odi només hi ha un pas i suposo que de l’odi a l’amor també, sobretot si la necessitat hi empeny– davant d’uns 150 quadres del partit –una “gran” capacitat de convocatòria per a un anunci tan important…–. És bastant significatiu que aquesta comèdia romàntica tingués lloc dos dies abans del toc d’atenció de l’exconseller de Governació; que la majoria de militants assistents a l’acte no tinguessin ni la més remota idea de l’aparició de Carod en la que havia de ser una anodina conferència de Puigcercós, i que el teòricament crític Uriel Bertran fos present en la cerimònia d’enllaç. A partir d’aquí, que cadascu tregui les seves conclusions. Jo ja fa temps que sé que les casualitats, en política, rarament existeixen.
Una part de la premsa catalana va sortir enlluernada de l’espectacle: “Que bonica que és, la unitat”, deien en els seus articles i en alguns editorials; “quina lliçó de democràcia interna”, hi afegien uns altres; “quin exemple de generositat, la de Carod-Rovira”… Doncs bé, com es va demostrar 48 hores després, res més lluny de la realitat: ni hi havia unitat, ni Esquerra és un exemple de democràcia interna, ni en Carod és tan generós com el pinten. Anem per parts.
La divisió per la divisió és una estupidesa, però la unitat per la unitat sempre es fa per interès. Quines diferències estratègiques, tàctiques, polítiques… hi ha entre Carod i Puigcercós? Cap ni una, doncs per què fa anys que estan a mata-degolla? Per una simple qüestió de poder, de manteniment de càrrecs, de col·locació dels partidaris respectius en l’administració. Si això per si sol ja és impresentable de totes totes, que a sobre una determinada premsa ho aplaudeixi sota la falsa etiqueta de la “unitat” és doblement impresentable. Quina democràcia interna representa que dues persones que lideren el partit des de fa anys, que estan d’acord en la política de pactes i que accepten l’actual marc juridicopolític espanyol s’entenguin? Cap ni una. La cohesió interna d’un partit es fa arribant a acords amb els sectors que pensen diferent, no entre els que pensen igual i que només es barallen pels càrrecs. El pacte entre Carod i Puigcercós no és un pacte per la unitat del partit és el pacte de la menjadora. És el pacte dels que ja han vist que això de la pluja fina de tan fina com era s’ha evaporat abans d’arribar a terra i s’arreceren abans no arribi la tempesta del Pirineu.
Carod ha jugat bé les seves cartes. Ell és conscient que el seu sector (també oficial) no té res a fer a l’hora de competir per encapçalar la candidatura d’Esquerra el 2010 contra Puigcercós, l’actual líder del partit (del sector més oficial encara) i, per tant, en un aparent gest de generositat, cedeix el relleu al “company” de Ripoll quan totes les enquestes diuen que la patacada que es fotrà ERC en les eleccions al Parlament serà monumental. Carod sempre podrà dir que amb ell al capdavant Esquerra ha fet els millors resultats de la seva història recent i, a més, a preguntes d’algun periodista no ha descartat tornar al capdavant del partit el 2014. Sí senyor, tot un exemple de “generositat” fet de bon grat sempre que el president del partit li asseguri un càrrec remunerat pels propers anys; només faltaria, amic Josep-Lluís.
Crec, sincerament, que Esquerra, a hores d’ara, s’ha convertit en una nosa per al projecte independentista. No tan sols és un instrument inútil, una eina inservible per fer avançar l’independentisme, sinó que representa un obstacle que fa que una bona part dels centenars de milers de persones que estan disposades a manifestar-se a favor dels drets nacionals de Catalunya, quan arriba l’hora de votar es quedin a casa perquè no volen optar per aquells que han fet de la política el seu “modus vivendi”, per aquells que han lliurat el capital independentista que havien atresorat a les mans dels socialistes espanyols. Arribaran temps millors, en podeu estar ben segurs.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Compromís per la independència

Aquesta diada de Sant Jordi, algunes de les entitats coorganitzadores de la Conferència de Debat Independentista, que es va celebrar el passat 7 de febrer a Barcelona, faran públic un manifest en forma de crida al conjunt de sobiranistes catalans, que porta per títol Compromís per la independència nacional de Catalunya. L'objectiu d'aquest manifest amb vocació unitària és recollir el màxim d'adhesions amb la finalitat de fer possible que en les eleccions al Parlament del 2010 l'independentisme català pugui presentar-s'hi sota una sola sigla. És a dir, la unitat independentista feta des de la base i superant les discrepàncies partidistes que tan sovint afecten l'espai independentista.
En aquest text s'explicita d'una manera clara que el que cal fer és superar l'etapa autonòmica, de la qual no es pot esperar res més després de la frustrada negociació pel nou Estatut i del fracàs en matèria de nou finançament, i que això s'ha de fer des d'una nova proposta política, no pas des dels actuals patits polítics parlamentaris, les direccions dels quals han apostat clarament, fins i tot les d'aquelles formacions autoproclamades sobiranistes o fins i tot independentistes, pel manteniment de l'actual marc juridicopolític emanat de la Constitució Espanyola.
En el document s'afirma que la prioritat és assolir una majoria parlamentària de com a mínim 68 diputats a la cambra catalana –entre els diputats obtinguts per aquesta candidatura i altres que s'hi afegeixin–, que en el termini de tres anys proclamin sobiranament la independència de Catalunya. També s'hi diu que sota cap circumstància no s'establiran aliances amb forces polítiques que no siguin favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Crec que aquesta iniciativa és un pas endavant molt important per a tots aquells que constatem que avui dia al nostre país hi ha centenars de milers de persones que estan disposades a mobilitzar-se a favor dels drets de la nació catalana però que ja des de fa temps s'han quedat orfes de representació parlamentària. Hem de ser capaços entre tots de resoldre aquest dèficit polític des de la generositat de cada organització en què militem i treballar junts per la unitat d'acció de l'independentisme. Una unitat que no té res a veure amb pactes interns per conservar la menjadora com el que van escenificar fa poc Carod i Puigcercós.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Reivindicatius fins a la independència

El PSOE fa pinya. Així hem d’entendre l’última remodelació del govern espanyol, en què Rodríguez Zapatero s’ha envoltat d’homes i dones de la seva màxima confiança i de pesos pesants del partit per afrontar els propers anys de crisi política i econòmica, en els quals els números no l’acompanyaran. En aquests moments de crisi, les comunitats autònomes tornen a fer nosa, com sempre, i l’Espanya “plural”, si és que mai ha existit en les ments dels prohoms socialistes, ara ha passat definitivament a millor vida. Així hem d’entendre les paraules de la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, quan va afirmar que hem de passar d’un Estat “reivindicatiu” a un altre de “cooperatiu”. I en aquest mateix sentit hem d’entendre que un dels antics “tres tenors” socialistes més contraris als drets dels catalans, Manuel Chaves” –un altre el tenim de president del Congrés i el tercer, jubilat per raons de salut–, hagi passat a ser el màxim responsable del tema autonòmic, amb la clara voluntat de tancar l’aixeta, i alhora de tancar també el model, i que un altre ministeri importantíssim per a Catalunya, el de Foment, hagi passat a dependre d’un dels fins ara màxims responsables del PSOE, José Blanco.
Si a això hi afegim l’ascens d’Elena Salgado, durant el mandat de la qual a Administracions Públiques Catalunya no ha obtingut pràcticament res del desplegament de l’Estatut, a la vicepresidència d’Economia i que la nova ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, és de les que pensa que la llengua castellana “està discriminada en algunes autonomies” i a més és contrària al model d’immersió lingüística, crec que hem d’entendre que aquesta remodelació de l’executiu espanyol que presideix Rodríguez Zapatero està feta amb una clara voluntat involucionista en matèria autonòmica i que és un clar avís per als qui des de Catalunya continuen exigint respecte per a l’Estatut i un bon acord de finançament.
Davant aquests moviments neocentralitzadors del govern espanyol, la resposta des de Catalunya ha estat tèbia, com sempre. CiU ha respost en clau de partit no de país, ja se sap que la federació convergent, sempre que s’acosten eleccions, amaga el sobiranisme sota terra –el millor exemple el tenim en el senyor Tremosa–; no fos cas que prenguessin mal… I pel que fa al tripartit, ha donat una resposta de molt baixa intensitat –no podia ser de cap altra manera amb els socialistes pel mig i amb Esquerra presonera del govern d’entesa– i s’ha limitat a reclamar el mateix de sempre, el mateix que reclama pràcticament des dels inicis d’aquest govern: ports, aeroports, beques –és inconcebible que després de 30 anys d’autogovern encara estiguem reclamant el traspàs de les beques!–, rodalies, diners per a la llei de la dependència i poca cosa més. I com tothom ja sap, fins i tot en aquestes escadusseres reivindicacions el més calent és a l’aigüera. Què voleu que faci el govern de la Generalitat amb els, amb prou feines, 1.200 milions més que donaria el nou sistema de finançament que ofereix l’Estat?
És molt fàcil demanar des d’Espanya que passem de “reclamar” a “cooperar”, quan això vol dir que alguns continuarem pagant i altres continuaran parant la mà pels segles dels segles. Està molt bé això de “cooperar” quan saps que cada any la teva comunitat autònoma –Andalusia, Extremadura, les dues Castelles…– quadràrà el dèficit pressupostari gràcies als diners que tindran de menys els ciutadans dels Països Catalans. És fantàstic això de “cooperar” quan a la teva comunitat autònoma pots permetre’t el luxe de tenir entre un 20% i un 25% de ciutadans treballant d’una manera o d’una altra per a l’administració autonòmica i desenes de milers més vivint de subvencions i subsidis diversos, sobretot quan això ho pots fer gràcies als més de vint-i-cinc mil milions d’euros que s’espolien cada any als ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Veient aquest panorama pemetin-me que els digui que els catalans tan sols deixarem de reivindicar quan assolim la independència, perquè tan sols amb la sobirania de la nostra nació es posarà fi a aquesta espoliació sagnant de què som víctimes els ciutadans dels Països Catalans, no pas abans. Mentrestant, reivindiquem tant com puguem, entre altres coses perquè el que reivindiquem és nostre, és el que ens prenen aquells que ens exigeixen “cooperació”.

dilluns, 6 d’abril de 2009

"Catalunya, nou Estat d'Europa": fem-ho córrer

He dit en algun article anterior que la internacionalització d’un conflicte nacional és una peça bàsica per a tota nació que vulgui independitzar-se de l’Estat que la domina; és a dir, per a qualsevol país que vulgui disposar d’un Estat propi. Per això l’Estat espanyol es posa tan nerviós quan la selecció nacional catalana de qualsevol disciplina competeix amb la de qualsevol altre país; per això la manifestació dels Deu mil catalans a Brussel·les va posar tan neguitosos alguns espanyols de pro, i alguns catalans filoespanyols també; per això quan qualsevol català triomfa arreu del món en qualsevol matèria: esportiva, cultural, econòmica, mèdica, gastronòmica… els aparells politicomediàtics de l’Estat fan mans i mànigues per presentar-los arreu no com a catalans sinó com a espanyols. Aquest és un dels fronts principals –la internacionalització del cas català– en què els independenistes hem de combatre: no ens podem quedar a casa, hem de sortir a l’exterior, a Europa i al món, per fer saber a tothom que la nació catalana existeix i que té dret a autodeterminar-se i a decidir el seu futur en llibertat.
En aquesta línia, benvinguda sigui la campanya que el Partit Republicà Català està fent des del dia 7 de març –va començar-la precisament amb la marxa dels Deu mil a Brussel·les– a favor de la independència de la nació catalana en forma d’enviament de postal. La idea és enviar una postal ja sigui via correu electrònic des del seu web www.partitrepublicacatala.cat o via correu postal. A Brussel·les ja es van repartir centenars de postals entre els assistents a la manifestació i els propers mesos se’n repartiran uns quants milers arreu del territori català.
La postal porta com a lema, en català i en anglès: “Catalunya, nou Estat d’Europa” i està adreçada al president de la Comissió Europea. I en el text imprès que hi ha al darrere, també en català i en anglès, s’hi pot llegir: “Catalunya i la resta dels Països Catalans conformen una nació amb més de mil anys d’història, avui dividida en diferents comunitats i departaments dels estats espanyol i francès. La nació catalana té una llengua, una cultura, unes tradicions i una identitat pròpies encara avui no reconegudes a la Unió Europea. El reconeixement de les nacions sense Estat propi és per tant, l’assignatura pendent de la UE.”
Seguidament, en el text també s’hi afegeix: “Les institucions europees no poden continuar considerant aquestes nacions un problema intern dels seus estats, ja que això ens portaria a una Europa amb uns ciutadans de primera i uns altres de segona.”
I, finalment, el text acaba amb un emplaçament directe al president de la Comissió Europea a actuar en aquest àmbit: “Per tant, m’adreço a vostè perquè faci els passos necessaris perquè la nació catalana sigui reconeguda oficialment com a Estat dins la Unió Europea.”
Evidentment, tothom que enviï la postal ha de ser conscient que el senyor president de la Comissió Europea no mourà un dit ni per Catalunya ni per cap altra nació sense estat europea. Ara bé, com més postals i correus electrònics rebi, com més iniciatives hi hagi que ajudin a fer que el “cas català” sigui conegut internacionalment, com més emprenyadors siguem els catalans en les nostres reivindicacions, més possibilitats tenim que la nostra situació nacional es resolgui i que arribi el dia que puguem decidir si volem disposar d’un Estat propi. Passant inadvertits, fent bondat i mirant de no importunar ningú no farem mai res. Per tant, que la reclamació d’un Estat propi per a Catalunya corri tant com sigui possible. Enviem tots la postal!

dimarts, 31 de març de 2009

L’espanyolada de la Chacón

En algun article anterior ja vaig comentar de passada que Carme Chacón és una detractora acèrrima del dret a l’autodeterminació dels pobles o, com a mínim, de l’exercici d’aquest dret per part de les nacions sotmeses a l’Estat espanyol. Carme Chacón va passar en la seva etapa de formació per un seguit d’universitats quebequeses per il·lustrar-se en matèria d’autodeterminació, però no precisament, com han fet un bon nombre de catalans, per agafar exemple de com aplicar a Catalunya el procés autodeterminista del Quebec, sinó justament per a tot el contrari: per veure com s’ho fan els canadencs per impedir que el Quebec sigui una nació lliure i aplicar les mateixes “tècniques” a l’Estat espanyol.
Suposo que una persona així, que té com a principal objectiu polític impedir que els seus conciutadans esdevinguin un poble lliure deu xalar d’allò més amb el càrrec que ocupa actualment: ministra de Defensa de l’Estat que impedeix que Catalunya pugui autodeterminar-se; responsable política d’un exèrcit que al llarg de la nostra història recent ja ha entrat diverses vegades a la nació catalana a sang i foc justament per impedir l’accés a la llibertat dels catalans; un exèrcit que té el mandat constitucional de continuar-ho fent si arriba el dia que els ciutadans catalans lliurement i democràticament decideixin deixar de ser espanyols i convertir-se en ciutadans d’un nou Estat europeu.
No és res d’estrany, doncs, que la senyora ministra de Defensa espanyola es posés veritablement nerviosa davant el cas de Kosova –Kosova en albanès, Kosovo en serbi–. Evidentment que Catalunya i Kosova són casos diferents, però el procés de separació de Kosova respecte de Sèrbia estableix un precedent a Europa i al món que pot ser perfectament aplicable a qualsevol altra nació sense Estat propi que vulgui independitzar-se. I Espanya ho sap, i precisament per això ha preferit fer el ridícul arreu del món i no reconèixer el nou Estat kosovar, a diferència del que han fet la majoria de democràcies mundials, abans que algú pogués pensar que el reconeixement espanyol de Kosova pogués alimentar les ànsies autodeterministes del País Basc i Catalunya sap –Carme Chacón ho ha admès en les converses amb els representants de la UE i l’OTAN, com ha reflectit Euronews en les seves versions anglesa, francesa i portuguesa, no pas en l’espanyola–. Patètic!
L’anunci unilateral de retirada de les tropes espanyoles de Kosova fet per la ministra Chacón és, doncs, un capítol més en aquest seguit de despropòsits que protagonitza Espanya en l’àmbit internacional, mani el PSOE o mani el PP. És una espanyolada; és un acte propi d’aquells que es pensen que són els amos del món quan la realitat és que en el context internacional no pinten gairebé res. La foto de les Açores, la “reconquesta” de Perejil o aquesta Chaconada kosovar, són actuacions tallades pel mateix patró, pures fanfarronades.
Tot i això, la Chacón és un valor a l’alça dins del PSOE i no seria gens estrany que d’aquí a un temps escalés posicions en l’executiu estatal o que algun dia la veiem de successora de Montilla com a presidenciable del PSC al govern de la Generalitat. En el primer dels casos, la seva estratègia serà laminar el poder de les autonomies –sobretot de Catalunya i el País Basc– mitjançant la recuperació per a l’Estat de competències transferides –o compartides– a les comunitats autònomes, perquè ella creu en una administració estatal forta en detriment de les administracions autonòmiques i en aquesta estratègia neocentralista l’escanyament i l’ofec econòmic de Catalunya per culpa d’un mal sistema de finançament serà una peça clau. En el segon dels casos, amb Carme Chacón com a hipotètica presidenta de la Generalitat de Catalunya, es culminaria el procés iniciat ja amb Montilla per convertir pas a pas la nació catalana en una simple comunitat espanyola més. Amb un agreujant: Montilla i altres “barons” socialistes catalans han accedit a la política a través del món municipal; per tant, encara que siguin sentimentalment i políticament espanyols, han viscut en la seva pròpia experiència política el maltractament espanyol, sobretot en l’aspecte econòmic però també en altres àmbits; saben, per tant, que de vegades cal plantar cara al poder espanyol perquè Catalunya avanci, però Carme Chacón, no. Carme Chacón ha crescut políticament a l’ombra del PSOE i, per tant, el seu projecte polític és espanyol, és el del PSOE ras i curt.
És a dir, que el futur més immediat a Catalunya estarà marcat per la defensa o el rebuig del dret a decidir i aquesta serà la línia que diferenciarà uns polítics catalans d’uns altres. Jo de moment, com altres membres del Partit Republicà Català (www.partitrepublicacatala.cat), ja m’he afegit a la proposta d’iniciativa legislativa popular que es tira endavant des de www.catalunyaestatlliure.cat. Ja sóm unes set mil persones i en serem molts milers més. Animeu-vos i adheriu-vos-hi.

divendres, 27 de març de 2009

Contra la Fundació Príncep de Girona

Em plau informar-vos que a Girona s'ha posat en marxa una iniciativa d'enviada massiva de correus contra la creacio de la Fundació Príncep de Girona. Qui vulgui participar-hi, pot enviar el text que hi ha a sota a les adreces de les quatre entitats impulsores... tingueu en compte que s'ha de canviar l'inici i posar el nom de cadascú!

Els correus electrònics són:

cambra@cambragirona.org
premsa@lacaixa.es
comunicacio@dali-estate.org
atencioclient@caixagirona.es

I aquest és el text:

No volem la Fundació Príncep de Girona


En/Na amb DNI , com a ciutadà que rebutja institucions antidemocràtiques i retrògrades com la monarquia espanyola, hereva de la dictadura franquista i símbol de la unitat de l'Estat espanyol i la manca de llibertats del poble català, vull expressar-vos el meu més explícit rebuig al fet que la vostra entitat hagi promogut la creació de la Fundació Príncep de Girona amb la col·laboració de la casa reial espanyola. Des del meu punt de vista, aquesta fundació té com a finalitat principal rentar la imatge de la monarquia espanyola, que es troba actualment desprestigiada en el nostre país. És per això que us faig arribar la meva crítica i us demano que reflexioneu sobre les vostres accions en aquest sentit ja que no tenen en compte el rebuig que genera la monarquia espanyola a les nostres comarques, i que 25 famílies han hagut de passar per un procés polític a l'Audiencia Nacional espanyola en el darrer any pel simple fet d'haver expressar el rebuig a la corona espanyola. Finalment, vull anunciar-vos la possibilitat que davant de la vostra actuació decideixi treure els estalvis que pugui tenir guardats en les vostres entitats. No volem la Fundació Príncep de Girona!
Espero que atengueu la meva crítica.




A més a més:

Dissabte 28 de març
Concentració antimonàrquica

HORA: 6 de la tarda
LLOC: Plaça de Vi (Davant Ajuntament)
POBLACIÓ: Girona (Països Catalans)


Els Borbons són el símbol d’opressió del poble català, ja que fou un Borbó, Felip V, el que l’any 1707 començà a occir les llibertats dels Països Catalans amb els fatídics Decrets de Nova Planta. Amb aquests decrets dissolgué les institucions pròpies i abolí les constitucions catalanes per substituir-les per les de Castella. Ho féu els anys 1715 i 1716 a les Illes Balears i al Principat respectivament.

Cada darrer dissabte de mes a les sis de la tarda els antimonàrquics tenim una cita a la plaça del Vi de Girona per mostrar el nostre rebuig a la monarquia espanyola.

Ja ho sabeu, doncs: Fora els Borbons de la nació catalana! No a la Fundació Príncep de Girona!

dilluns, 23 de març de 2009

La necessitat dels Mossos d’Esquadra

Des de sempre he estat un defensor de la policia catalana; sobretot en moments en què des d’una determinada premsa es posava –i en alguns casos encara s’hi posa– en qüestió la professionalitat d’aquest cos i començaven a aparèixer enyoradors, gens innocents per altra banda, de la Guàrdia Civil. Encara tinc penjat a la meva taula de treball un antic pin que en el seu dia va fer el Col·lectiu Nacionalista de la Baixa Garrotxa en què es veu un agent de la Guàrdia Civil, amb capa i tricorni, amb el lema: “Que se’n vagin!”; i, efectivament, aquest cos espanyol va marxar de la capital del Pla de l’Estany i l’antiga “casa cuartel” atrotinada i sovint apedregada pel jovent rebel del municipi es va quedar buida i ara, a Banyoles, hi ha una nova seu dels Mossos d’Esquadra. Aquest és el camí de la democràcia a Catalunya, aquest és el camí cap a la llibertat, aquest és el camí cap a la pròpia sobirania. No en tinc cap dubte. Però malament anem quan la policia catalana és protagonista d’actuacions com les dels agents antiavalots del passat dimecres 18 de març: inacceptables, indefensables… tot i que, malgrat aquests incidents, alguns continuarem defensant la necessitat de l’existència d’aquest cos al nostre país.
Anem a pams. El primer que vull dir és que aquells que han deixat que una tancada d’estudiants a la Universitat de Barcelona contra el procés de Bolonya s’eternitzés durant quatre mesos haurien d’haver presentat ja la dimissió. Com es pot deixar podrir així una situació sense haver-la resolt abans? No ho puc entendre. Com tampoc puc entendre que una qüestió menor, com pot ser el desallotjament d’uns joves tancats en una univeritat per part de la policia, acabi en una batalla campal a Barcelona amb desenes de ferits i contusionats. Amb aquest precedent, i si l’actuació de la policia continua essent la mateixa, què pot passar a Barcelona en un context de crisi, amb empreses que tanquen, regulacions d’ocupació, treballadors que protesten i tallen carrers, col·lectius veïnals que es queixen i grups diversos que es mobilitzen… hi haurà dies que els veïns de Barcelona no podran sortir de casa i els hospitals tindran molta feina.
Entenc que avui dia dins del cos de Mossos d’Esquadra hi ha descontentament i desorientació. Una situació a la qual han contribuït enormement els actuals responsables de la conselleria, però el que no es pot fer és fer pagar als ciutadans, als periodistes i als estudiants els plats trencats; desfogar la ràbia continguda en aquests col·lectius o qualsevol altre no és la solució. Cal que els responsables polítics i policials dels actes del 18 de març siguin destituïts i sancionats, segons els casos. Si no es fa res, aquests esdeveniments es convertiran en munició política per a tots aquells que tenen sempre en el seu punt de mira la policia catalana, per a aquells que voldrien que els Mossos fossin un cos residual i subsidiari, i que desitjarien que la Policía Nacional i la Guàrdia Civil fossin els responsables de la seguretat a casa nostra. Doncs no, de cap manera.
Ara bé, els responsables de la policia catalana haurien de tenir clar al servei de qui estan: ni més ni menys que al del poble de Catalunya. Ni al servei dels interessos partidistes del conseller de torn ni al dels seus propis interessos corporatius. Que la policia catalana no acabi essent una simple policia de substitució ni acabi fent la feina bruta dels cossos espanyols depèn de tots nosaltres. Evitar de repetir la manera d’actuar de la policia franquista no depèn de cap protocol, depèn sobretot del sentit comú: apallissar joves manifestants, agredir periodistes i mantenir actituds de pinxo de barri davant les càmeres, cridant “Fuera!” en castellà acompanyat d’un cop de porra a algú que et recrimina la teva actitud o que està complint la seva feina d’informador no té res a veure amb una policia democràtica ni amb una policia catalana, és pur franquisme i pur espanyolisme, unes actituds i uns comportaments que hem d’eradicar de la nostra policia i de la nostra societat, com molt bé ha dit el Partit Republicà Català en una recent nota de premsa.

diumenge, 22 de març de 2009

Després de Brussel·les

No sé si a Brussel·les el 7 de març vam ser deu mil, dotze mil o potser vuit mil. M'és igual. El que tinc clar és que l'objectiu dels organitzadors es va assolir: el cas català ha començat a internacionalitzar-se, una internacionalització que és un element bàsic en qualsevol nació que vulgui assolir un Estat propi. El que em sembla vergonyós, però, és que precisament els que han volgut entrar en una guerra de xifres, amb la intenció de treure importància a la manifestació, són aquells que no hi van ser; aquells que no van veure la gentada que es va congregar als carrers de Brussel·les. Realment, si haguéssim estat tan pocs com diuen, creieu que els Guardans, Ferran, Rivera.. perdrien el temps intentant menystenir-nos? La seva insistència a dir que érem quatre gats és el que els desqualifica. No en tingueu cap dubte, els hem fet mal i per això es queixen.
Ara, però, hem de tenir clar que el camí que ens queda per fer és llarg. Hem de ser conscients que només amb mobilitzacions, i recentment n'hem fet de molt nombroses, no assolirem la llibertat del nostre poble. Cal treballar políticament, cal un projecte polític que tiri endavant aquest procés d'alliberament nacional que jo crec que avui és orfe de representació parlamentària. Només cal veure la reacció que la mobilització de Brussel·les ha provocat en partits pretesament nacionalistes. Per una banda, Unió ha recordat als seus socis de CDC que la federació no és independentista; per una altra banda, dins de Convergència mateix s'han aixecat veus que han insistit a dir que, tot i la presència de convergents a la marxa, això de l'Estat propi no és prioritari. Pel que fa a Esquerra, algú ha vist cap adhesió pública entusiasta a la manifestació del 7 de març dels seus dos màxims dirigents, Puigcercós i Carod? No tan sols no hi van ser sinó que han passat de puntetes sobre el tema. I el govern tripartit, què n'ha dit? Una sola declaració: «El govern català no té per costum valorar cap manifestació.»
Dit això, us imagineu la mateixa manifestació a Brussel·les encapçalada pel govern català en pes, amb el President al capdavant, els diputats al Parlament de Catalunya i els eurodiputats catalans? Evidentment, ara mateix això és impensable perquè tenim els representants que tenim. Però tan sols depèn del poble de Catalunya que arribi el dia en què això sigui possible.

Majoria nacionalista basca

Crec que qualsevol sobiranista català hauria de felicitar el nacionalisme basc en el seu conjunt pels resultats obtinguts en les eleccions celebrades l’1 de març a Euskadi. Em refereixo als resultats reals, no als resultats “oficials”. Tot i que alguns mitjans de comunicació ens vulguin convèncer que hi ha hagut una victòria del PSOE i una derrota del nacionalisme basc, jo considero, igual com el conjunt de militants del Partit Republicà Català, que els resultats constaten una situació de clara majoria dels nacionalistes bascos respecte als nacionalistes espanyols.
Tenint en compte els vots nuls obtinguts per D3M, prop de 100.000, el nacionalisme basc ha passat d’un 58,81% de vots, el 2005, a un 59,9%, el 2009. Si això ho traduïm en vots: 512.144, el 2005, i 532.725, el 2009. Aquests vots donarien un Parlament en què els nacionalistes bascos tindrien 39 escons i els unionistes espanyols, 36. Malauradament, aquesta composició real del Parlament basc és substituïda per una altra d’antidemocràtica, en què l’esquerra abertzale no està representada, i que dóna com a resultat un Parlament en què els unionistes espanyols tenen una majoria que els permetrà ocupar la lehendakaritza. La llei de partits, aprovada pel PSOE i el PP, ha obtingut finalment els resultats previstos: l’eliminació d’una part del sobiranisme basc de la realitat electoral d’Euskadi, i ha permès així una majoria unionista espanyola que no és el reflex en absolut de la realitat sociopolítica del país.
Després d’una legislatura en què el dret a decidir ha estat al centre de la discussió política, en la qual el lehendakari ha estat acusat de portar a terme discussions que semblaven no interessar l’opinió pública, és una satisfacció constatar que els habitants d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa hagin donat al lehendakari Ibarretxe un suport de 396.557 vots; és a dir, 128.440 vots més que els obtinguts el 2005. Ibarretxe ha demostrat que els plantejaments clars i directes tenen el suport de la ciutadania; una ciutadania que entén que la correcta gestió de l’autogovern pot ser complementada pel lideratge polític i pels plantejaments sobiranistes valents que intenten donar solucions a problemes polítics.
Per altra banda, els resultats electorals també indiquen que l’augment de vots per part del PSE i d’UPD es correspon exactament a la baixada de vots per part del PP. Dit en altres paraules: els blocs sobiranista i unionista continuen clars; per cert, amb una destacada majoria nacionalista basca.
És veritat que el nacionalisme basc pot perdre el govern, però no podem oblidar que l’unionisme espanyolista ha hagut de recórrer a lleis que exclouen votants per poder superar numèricament el nacionalisme basc. D’una banda, s’aprofiten d’una llei electoral que dóna el mateix pes polític (25 escons) a Àlaba i a Biscaia, tot i tenir 311.464 habitants i 1.141.457 respectivament i, per l’altra, d’una altra llei que exclou set escons independentistes del Parlament basc.
Aquests dos factors fan que els nacionalistes bascos no en tinguin prou amb una diferència de vots de 96.890 a favor seu per poder governar el seu país. El País Basc esdevé un clar exemple del tarannà antidemocràtic de l’Estat espanyol. Hi ha moltes raons per no voler ser part de l’Estat espanyol, i el desig de voler ser democràtics de veritat n’és una més.

Sobirans o vassalls? Brussel·les o Príncep de Girona

A voltes el poble català sembla que doni una imatge contradictòria d’ell mateix, però de fet és com tots els altres pobles. Què hi farem, ni millor ni pitjor, sinó diferent, tot i que alguns no ens deixen ser-ne, de diferents vull dir. Milers de catalans acabem de demostrar a Europa i al món amb una gran manifestació a Brussel·les que existim i que volem ser com les altres nacions, que reivindiquem un Estat propi, mal que els pesi als nostres representatns polítics. Per altra banda, a Girona, “la Caixa”, la Cambra de Comerç, Caixa Girona i la Fundació Gala-Dalí han donat exemple de tot el contrari i han demostrat que una part de Catalunya, un sector dels negocis, de l’alta burgesia, un determinat grup de l’empresariat… aposten perquè el nostre país continuï essent una singular regió d’Espanya.
A veure, si del que es tractava era de donar beques als estudiants, d’ajudar al finançament de determinats projectes i estudis relacionats amb les comarques gironines i tot això, calia apel·lar a la monarquia borbònica? Calia anar a buscar el príncep espanyol, Felip, i senyora perquè presidissint l’invent? Calia, en definitiva, una fundació com aquesta, que portés el nom de l’hereu a la corona espanyola amb el títol “Príncep de Girona”, que “sa majestat” mai s’ha dignat a portar? No hi havia més organismes o entitats des dels quals dedicar-se a fer una tasca tan lloable? I, si no n’hi havia, no existeixen personatges històrics gironins i catalans, alguns dels quals han arribat a lliurar fins i tot la seva vida per les llibertats de Catalunya, perquè una fundació com aquesta portés el seu nom?
La llengua catalana és molt rica, i té diferents noms per qualificar els promotors de la Fundació Príncep de Girona: “llepes”, “llepaires”, “llepaculs”… No tinc cap dubte que sota la pretesa finalitat lloable d’aquesta fundació no s’amaga res més que la voluntat dels seus fundadors de quedar bé davant Espanya, davant la monarquia borbònica, de pretendre els seus favors si mai els fan falta. La voluntat de “rentar” la “mala” imatge que, segons ells i a ulls dels espanyols, té la ciutat de Girona pels recents incidents arran de la crema d’imatges dels reis d’Espanya, que fins i tot van arribar a l’Audiencia Nacional i que van omplir de titulars la premsa del règim.
El títol de “príncep de Girona” era un títol nobiliari que corresponia al primògenit i hereu a la corona d’una Catalunya sobirana, res a veure amb la situació actual, malgrat que, durant la Transició, Joan Carles I –el monarca designat a dit per Franco– el va recuperar de cara a galeria i per una qüestió d’imatge. Felip de Borbó mai l’ha usat, ni ganes. Potser als senyors promotors de la Fundació Príncep de Girona els hauríem de recordar el llarg memorial de greuges que els darrers tres segles ha protagonitzat la dinastia borbònica en terres catalanes contra la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums, les nostres tradicions, la nostra riquesa… potser els hauríem de fer saber, també, que Felip de Borbó, quan li arribi el moment –si no ho impedim abans– serà, com ara és el seu pare, el cap de l’exèrcit que en la nostra història recent ha entrat a sang i foc a Catalunya per esclafar tot intent de llibertat protagonitzat pels seus ciutadans i que encara té el mandat constitucional de continuar-ho fent. Però suposo que de res no serviria quan del que es tracta és de quedar bé tu encara que sigui a costa d’honorar els botxins del teu poble.
En el futur els catalans estem cridats a triar si volem ser ciutadans d’una República Catalana sobirana o si volem continuar sent vassalls del rei d’Espanya; ciutadans o súbdits?; catalans o espanyols?; llibertat o esclavatge?; Brussel·les o Fundació Príncep de Girona? Estic convençut que sabrem triar. I des de Girona: visca la República!

dimecres, 25 de febrer de 2009

Bloc en construcció

Benvolguts amics i companys,
en els propers dies tindreu disponible aquest espai a Internet.

- en construcció -