dimecres, 29 d’abril del 2009

ERC: el pacte de la menjadora

Fa poc més d’una setmana, poc abans del terratrèmol polític que va significar per a Esquerra l’article publicat per Joan Carretero, vam poder assistir a una mena de representació teatral en què Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van segellar el seu “amor” incondicional –ja se sap que de l’amor a l’odi només hi ha un pas i suposo que de l’odi a l’amor també, sobretot si la necessitat hi empeny– davant d’uns 150 quadres del partit –una “gran” capacitat de convocatòria per a un anunci tan important…–. És bastant significatiu que aquesta comèdia romàntica tingués lloc dos dies abans del toc d’atenció de l’exconseller de Governació; que la majoria de militants assistents a l’acte no tinguessin ni la més remota idea de l’aparició de Carod en la que havia de ser una anodina conferència de Puigcercós, i que el teòricament crític Uriel Bertran fos present en la cerimònia d’enllaç. A partir d’aquí, que cadascu tregui les seves conclusions. Jo ja fa temps que sé que les casualitats, en política, rarament existeixen.
Una part de la premsa catalana va sortir enlluernada de l’espectacle: “Que bonica que és, la unitat”, deien en els seus articles i en alguns editorials; “quina lliçó de democràcia interna”, hi afegien uns altres; “quin exemple de generositat, la de Carod-Rovira”… Doncs bé, com es va demostrar 48 hores després, res més lluny de la realitat: ni hi havia unitat, ni Esquerra és un exemple de democràcia interna, ni en Carod és tan generós com el pinten. Anem per parts.
La divisió per la divisió és una estupidesa, però la unitat per la unitat sempre es fa per interès. Quines diferències estratègiques, tàctiques, polítiques… hi ha entre Carod i Puigcercós? Cap ni una, doncs per què fa anys que estan a mata-degolla? Per una simple qüestió de poder, de manteniment de càrrecs, de col·locació dels partidaris respectius en l’administració. Si això per si sol ja és impresentable de totes totes, que a sobre una determinada premsa ho aplaudeixi sota la falsa etiqueta de la “unitat” és doblement impresentable. Quina democràcia interna representa que dues persones que lideren el partit des de fa anys, que estan d’acord en la política de pactes i que accepten l’actual marc juridicopolític espanyol s’entenguin? Cap ni una. La cohesió interna d’un partit es fa arribant a acords amb els sectors que pensen diferent, no entre els que pensen igual i que només es barallen pels càrrecs. El pacte entre Carod i Puigcercós no és un pacte per la unitat del partit és el pacte de la menjadora. És el pacte dels que ja han vist que això de la pluja fina de tan fina com era s’ha evaporat abans d’arribar a terra i s’arreceren abans no arribi la tempesta del Pirineu.
Carod ha jugat bé les seves cartes. Ell és conscient que el seu sector (també oficial) no té res a fer a l’hora de competir per encapçalar la candidatura d’Esquerra el 2010 contra Puigcercós, l’actual líder del partit (del sector més oficial encara) i, per tant, en un aparent gest de generositat, cedeix el relleu al “company” de Ripoll quan totes les enquestes diuen que la patacada que es fotrà ERC en les eleccions al Parlament serà monumental. Carod sempre podrà dir que amb ell al capdavant Esquerra ha fet els millors resultats de la seva història recent i, a més, a preguntes d’algun periodista no ha descartat tornar al capdavant del partit el 2014. Sí senyor, tot un exemple de “generositat” fet de bon grat sempre que el president del partit li asseguri un càrrec remunerat pels propers anys; només faltaria, amic Josep-Lluís.
Crec, sincerament, que Esquerra, a hores d’ara, s’ha convertit en una nosa per al projecte independentista. No tan sols és un instrument inútil, una eina inservible per fer avançar l’independentisme, sinó que representa un obstacle que fa que una bona part dels centenars de milers de persones que estan disposades a manifestar-se a favor dels drets nacionals de Catalunya, quan arriba l’hora de votar es quedin a casa perquè no volen optar per aquells que han fet de la política el seu “modus vivendi”, per aquells que han lliurat el capital independentista que havien atresorat a les mans dels socialistes espanyols. Arribaran temps millors, en podeu estar ben segurs.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Compromís per la independència

Aquesta diada de Sant Jordi, algunes de les entitats coorganitzadores de la Conferència de Debat Independentista, que es va celebrar el passat 7 de febrer a Barcelona, faran públic un manifest en forma de crida al conjunt de sobiranistes catalans, que porta per títol Compromís per la independència nacional de Catalunya. L'objectiu d'aquest manifest amb vocació unitària és recollir el màxim d'adhesions amb la finalitat de fer possible que en les eleccions al Parlament del 2010 l'independentisme català pugui presentar-s'hi sota una sola sigla. És a dir, la unitat independentista feta des de la base i superant les discrepàncies partidistes que tan sovint afecten l'espai independentista.
En aquest text s'explicita d'una manera clara que el que cal fer és superar l'etapa autonòmica, de la qual no es pot esperar res més després de la frustrada negociació pel nou Estatut i del fracàs en matèria de nou finançament, i que això s'ha de fer des d'una nova proposta política, no pas des dels actuals patits polítics parlamentaris, les direccions dels quals han apostat clarament, fins i tot les d'aquelles formacions autoproclamades sobiranistes o fins i tot independentistes, pel manteniment de l'actual marc juridicopolític emanat de la Constitució Espanyola.
En el document s'afirma que la prioritat és assolir una majoria parlamentària de com a mínim 68 diputats a la cambra catalana –entre els diputats obtinguts per aquesta candidatura i altres que s'hi afegeixin–, que en el termini de tres anys proclamin sobiranament la independència de Catalunya. També s'hi diu que sota cap circumstància no s'establiran aliances amb forces polítiques que no siguin favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Crec que aquesta iniciativa és un pas endavant molt important per a tots aquells que constatem que avui dia al nostre país hi ha centenars de milers de persones que estan disposades a mobilitzar-se a favor dels drets de la nació catalana però que ja des de fa temps s'han quedat orfes de representació parlamentària. Hem de ser capaços entre tots de resoldre aquest dèficit polític des de la generositat de cada organització en què militem i treballar junts per la unitat d'acció de l'independentisme. Una unitat que no té res a veure amb pactes interns per conservar la menjadora com el que van escenificar fa poc Carod i Puigcercós.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Reivindicatius fins a la independència

El PSOE fa pinya. Així hem d’entendre l’última remodelació del govern espanyol, en què Rodríguez Zapatero s’ha envoltat d’homes i dones de la seva màxima confiança i de pesos pesants del partit per afrontar els propers anys de crisi política i econòmica, en els quals els números no l’acompanyaran. En aquests moments de crisi, les comunitats autònomes tornen a fer nosa, com sempre, i l’Espanya “plural”, si és que mai ha existit en les ments dels prohoms socialistes, ara ha passat definitivament a millor vida. Així hem d’entendre les paraules de la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, quan va afirmar que hem de passar d’un Estat “reivindicatiu” a un altre de “cooperatiu”. I en aquest mateix sentit hem d’entendre que un dels antics “tres tenors” socialistes més contraris als drets dels catalans, Manuel Chaves” –un altre el tenim de president del Congrés i el tercer, jubilat per raons de salut–, hagi passat a ser el màxim responsable del tema autonòmic, amb la clara voluntat de tancar l’aixeta, i alhora de tancar també el model, i que un altre ministeri importantíssim per a Catalunya, el de Foment, hagi passat a dependre d’un dels fins ara màxims responsables del PSOE, José Blanco.
Si a això hi afegim l’ascens d’Elena Salgado, durant el mandat de la qual a Administracions Públiques Catalunya no ha obtingut pràcticament res del desplegament de l’Estatut, a la vicepresidència d’Economia i que la nova ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, és de les que pensa que la llengua castellana “està discriminada en algunes autonomies” i a més és contrària al model d’immersió lingüística, crec que hem d’entendre que aquesta remodelació de l’executiu espanyol que presideix Rodríguez Zapatero està feta amb una clara voluntat involucionista en matèria autonòmica i que és un clar avís per als qui des de Catalunya continuen exigint respecte per a l’Estatut i un bon acord de finançament.
Davant aquests moviments neocentralitzadors del govern espanyol, la resposta des de Catalunya ha estat tèbia, com sempre. CiU ha respost en clau de partit no de país, ja se sap que la federació convergent, sempre que s’acosten eleccions, amaga el sobiranisme sota terra –el millor exemple el tenim en el senyor Tremosa–; no fos cas que prenguessin mal… I pel que fa al tripartit, ha donat una resposta de molt baixa intensitat –no podia ser de cap altra manera amb els socialistes pel mig i amb Esquerra presonera del govern d’entesa– i s’ha limitat a reclamar el mateix de sempre, el mateix que reclama pràcticament des dels inicis d’aquest govern: ports, aeroports, beques –és inconcebible que després de 30 anys d’autogovern encara estiguem reclamant el traspàs de les beques!–, rodalies, diners per a la llei de la dependència i poca cosa més. I com tothom ja sap, fins i tot en aquestes escadusseres reivindicacions el més calent és a l’aigüera. Què voleu que faci el govern de la Generalitat amb els, amb prou feines, 1.200 milions més que donaria el nou sistema de finançament que ofereix l’Estat?
És molt fàcil demanar des d’Espanya que passem de “reclamar” a “cooperar”, quan això vol dir que alguns continuarem pagant i altres continuaran parant la mà pels segles dels segles. Està molt bé això de “cooperar” quan saps que cada any la teva comunitat autònoma –Andalusia, Extremadura, les dues Castelles…– quadràrà el dèficit pressupostari gràcies als diners que tindran de menys els ciutadans dels Països Catalans. És fantàstic això de “cooperar” quan a la teva comunitat autònoma pots permetre’t el luxe de tenir entre un 20% i un 25% de ciutadans treballant d’una manera o d’una altra per a l’administració autonòmica i desenes de milers més vivint de subvencions i subsidis diversos, sobretot quan això ho pots fer gràcies als més de vint-i-cinc mil milions d’euros que s’espolien cada any als ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Veient aquest panorama pemetin-me que els digui que els catalans tan sols deixarem de reivindicar quan assolim la independència, perquè tan sols amb la sobirania de la nostra nació es posarà fi a aquesta espoliació sagnant de què som víctimes els ciutadans dels Països Catalans, no pas abans. Mentrestant, reivindiquem tant com puguem, entre altres coses perquè el que reivindiquem és nostre, és el que ens prenen aquells que ens exigeixen “cooperació”.

dilluns, 6 d’abril del 2009

"Catalunya, nou Estat d'Europa": fem-ho córrer

He dit en algun article anterior que la internacionalització d’un conflicte nacional és una peça bàsica per a tota nació que vulgui independitzar-se de l’Estat que la domina; és a dir, per a qualsevol país que vulgui disposar d’un Estat propi. Per això l’Estat espanyol es posa tan nerviós quan la selecció nacional catalana de qualsevol disciplina competeix amb la de qualsevol altre país; per això la manifestació dels Deu mil catalans a Brussel·les va posar tan neguitosos alguns espanyols de pro, i alguns catalans filoespanyols també; per això quan qualsevol català triomfa arreu del món en qualsevol matèria: esportiva, cultural, econòmica, mèdica, gastronòmica… els aparells politicomediàtics de l’Estat fan mans i mànigues per presentar-los arreu no com a catalans sinó com a espanyols. Aquest és un dels fronts principals –la internacionalització del cas català– en què els independenistes hem de combatre: no ens podem quedar a casa, hem de sortir a l’exterior, a Europa i al món, per fer saber a tothom que la nació catalana existeix i que té dret a autodeterminar-se i a decidir el seu futur en llibertat.
En aquesta línia, benvinguda sigui la campanya que el Partit Republicà Català està fent des del dia 7 de març –va començar-la precisament amb la marxa dels Deu mil a Brussel·les– a favor de la independència de la nació catalana en forma d’enviament de postal. La idea és enviar una postal ja sigui via correu electrònic des del seu web www.partitrepublicacatala.cat o via correu postal. A Brussel·les ja es van repartir centenars de postals entre els assistents a la manifestació i els propers mesos se’n repartiran uns quants milers arreu del territori català.
La postal porta com a lema, en català i en anglès: “Catalunya, nou Estat d’Europa” i està adreçada al president de la Comissió Europea. I en el text imprès que hi ha al darrere, també en català i en anglès, s’hi pot llegir: “Catalunya i la resta dels Països Catalans conformen una nació amb més de mil anys d’història, avui dividida en diferents comunitats i departaments dels estats espanyol i francès. La nació catalana té una llengua, una cultura, unes tradicions i una identitat pròpies encara avui no reconegudes a la Unió Europea. El reconeixement de les nacions sense Estat propi és per tant, l’assignatura pendent de la UE.”
Seguidament, en el text també s’hi afegeix: “Les institucions europees no poden continuar considerant aquestes nacions un problema intern dels seus estats, ja que això ens portaria a una Europa amb uns ciutadans de primera i uns altres de segona.”
I, finalment, el text acaba amb un emplaçament directe al president de la Comissió Europea a actuar en aquest àmbit: “Per tant, m’adreço a vostè perquè faci els passos necessaris perquè la nació catalana sigui reconeguda oficialment com a Estat dins la Unió Europea.”
Evidentment, tothom que enviï la postal ha de ser conscient que el senyor president de la Comissió Europea no mourà un dit ni per Catalunya ni per cap altra nació sense estat europea. Ara bé, com més postals i correus electrònics rebi, com més iniciatives hi hagi que ajudin a fer que el “cas català” sigui conegut internacionalment, com més emprenyadors siguem els catalans en les nostres reivindicacions, més possibilitats tenim que la nostra situació nacional es resolgui i que arribi el dia que puguem decidir si volem disposar d’un Estat propi. Passant inadvertits, fent bondat i mirant de no importunar ningú no farem mai res. Per tant, que la reclamació d’un Estat propi per a Catalunya corri tant com sigui possible. Enviem tots la postal!