dijous, 4 de juny de 2009

Torna la il·lusió

Quan en els últims comicis espanyols el Partit Republicà Català va obtenir prop de 45.000 vots al Senat, un tipus d'elecció en què la gent no té en compte el vot útil ni vota contra ningú sinó segons les seves conviccions; quan en la passada Conferència de Debat Independentista del 7 de febrer a Barcelona vam veure que s'hi adherien 34 organitzacions i que a l'acte central hi assistien més de 200 persones; quan en les mobilitzacions que hi ha hagut darrerament al país la frase més comentada per molts dels que hi participaven era que abans havien votat candidatures sobiranistes però que ara ja no votaven… en l'ambient es respirava la urgent necessitat que en l'àmbit sobiranista català hi hagués una sacsejada que possibilités que aquests milers de ciutadans que buscaven una alternativa a l'actual situació de final d'etapa de la política catalana trobessin una sortida. I així ha estat. D'ençà de la publicació de l'article de Joan Carretero en què es feia una crida a la unitat de l'independentisme per a les eleccions del 2010 els esdeveniments s'han precipitat i són cada cop més les persones i els grups que s'acosten a aquesta iniciativa i que la veuen amb esperança. La il·lusió ha tornat a l'espai sobiranista després de tanta decepció provocada pels partits polítics tradicionals i els seus acomodats dirigents.
Com a membre de RC crec que hem aconseguit en bona part l'acceptació del nostre ideari polític en l'espai sobiranista. Conceptes com la transversalitat de l'independentisme, la proclamació de la independència des del Parlament a partir d'una majoria de com a mínim 68 diputats, la internacionalització de la qüestió catalana, la negativa a formar aliances de govern amb partits que no acceptin el dret a l'autodeterminació de Catalunya, la divisió del mapa polític entre independentistes i unionistes i no entre dretes i esquerres, l'extensió de les idees independentistes a capes de la societat, com els empresaris, que poc temps enrere eren considerats refractaris a aquesta qüestió, la necessitat de crear una majoria social favorable a la independència, la insistència en la qüestió econòmica i l'espoli fiscal, la necessitat d'una iniciativa legislativa popular a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació que acompanyés des del carrer la reivindicació política (parlamentària) de la independència… són avui més vigents que mai i d'això hem de felicitar-nos tots; el procés va en la direcció correcta i arribarà al 2010 en plena forma.

dimarts, 26 de maig de 2009

L’independentisme puja, Esquerra baixa

Això dels baròmetres i de les enquestes d’opinió fetes des d’organismes pròxims al poder va com va. Pel que fa a les dades referents al suport a la independència de Catalunya, francament, no en podem fer gaire cas perquè, observant alguns titulars de premsa, sembla que quan el percentatge dels partidaris de la secessió baixa mig punt l’independentisme hagi de desaparèixer del mapa i quan, el trimestre següent, la xifra puja tres quarts de punt aquest minso increment hagi de fer trontollar els fonaments de l’Estat espanyol.
Sí que és veritat, però, que, malgrat la dispersió d’opinions que generen les preguntes del CEO, el volum de descontents amb l’actual model d’estat i amb el reduït grau d’autogovern català augmenta cada dia més. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió situa els partidaris de la independència en gairebé el 21% dels enquestats (la qual cosa no vol dir en absolut que un 79% hi estiguin en contra com interessadament alguns podrien interpretar). Si tenim en compte que tres mesos enrere el percentatge d’independentistes amb prou feines superava el 16%, això vol dir que en aquest trimestre els secessionistes hem augmentat gairebé 5 punts; la pujada és significativa, ja que no estem parlant de dècimes o centèsimes sinó d’un creixement molt substancial, que reflecteix perfectament el sentiment de descontentament amb Espanya que es constata arreu. Si a això hi afegim que el percentatge de ciutadans que pensen que el grau d’autogovern de Catalunya és molt inferior al que seria necessari supera el 68%, això ens indica que el grau de “desafecció” amb l’Estat espanyol, com diria José Montilla, supera cada cop més el que els partits unionistes espanyols considerarien com a límit tolerable.
No és casualitat que en aquest context apareguin cada vegada més grups, plataformes, iniciatives que tinguin com a objectiu treballar desacomplexadament a favor de l’assoliment de la independència; ja està en marxa la iniciativa legislativa popular a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, s’acaba de presentar el col·lectiu Sobirania i Justícia amb un gran èxit de participació i un grup d’empresaris independentistes organitzats en el Cercle Català de Negocis es fan un fart de fer actes de presentació arreu del país… i la cosa continuarà, no en tingueu cap dubte. A tots aquells que interpreten aquest fenomen com una forma de dispersió de l’independentisme, jo els respondria que el fet que cada dia hi hagi més entitats favorables a la independència no ens ha de preocupar, al contrari: és un fet enormement positiu característic d’una societat enormement dinàmica com és la catalana. Tan sols fa falta que tots plegats anem en la mateixa direcció.
Una altra cosa són les eleccions. I en aquest aspecte sí que he de dir que el creixement de l’independentisme no va lligat necessàriament a un augment dels resultats dels partits teòricament independentistes o sobiranistes; digueu-li com vulgueu. És ben curiós (o no), avui a Catalunya hi ha més partidaris de la independència que mai, almenys d’ençà de la Transició, i en canvi, CiU continua estancada electoralment i Esquerra ha perdut gairebé 350.000 vots en les successives conteses electorals i suposo que la culpa no deu ser del senyor Joan Carretero, sinó de les estratègies de les direccions d’aquests partits. Queda clar, doncs, que cal fer foc nou, ja que avui hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que volen trencar amb l’Estat espanyol que no se senten representats per les actuals formacions polítiques parlamentàries i que estan esperant que algú els demani el vot per impulsar, plegats, un projecte que tingui com a principal objectiu la proclamació de la independència. Doncs som-hi que ja fem tard.

dimarts, 19 de maig de 2009

Benvinguda xiulada

He arribat a la conclusió que els espanyols, quan es tracta de catalans i bascos, no entenen res. Un company de feina em diu tot sovint, després d'haver llegit alguns articles de diaris com El Mundo, l'ABC, etc., que caldria estudiar des d'un punt de vista psiquiàtric les raons mentals que fan possible que espanyols cultes, amb formació universitària, amb capacitat de raonament sobre qualsevol fet que passi al món, quan es tracta de qüestions relatives a Catalunya i al País Basc es comportin com uns autèntics energúmens i responguin de la manera més primària i irracional, sobretot en qüestions relatives a la llengua o a la identitat d'aquests pobles. Crec que les reaccions politicomediàtiques que hi ha hagut per les espanyes respecte de la xiulada a l'himne i als monarques espanyols a Mestalla de l'altre dia li donen tota la raó.
Suposo que una majoria de ciutadans de l'Estat espanyol continuen pensant que el sentiment nacional català i basc, plenament vigent en aquestes dues nacions, és una cosa minoritària, radicalitzada, artificial i imposada des les administracions "autonòmiques"; una cosa de quatre eixelebrats, vaja. Per això no entenen res quan, en un partit de futbol, aficionats bascos i catalans que no són precisament membres de col·lectius antisistema ni es dediquen en les seves hores perdudes a practicar actes de violència al carrer sinó a treballar en les seves empreses, o a fer de fusters, mecànics, professors universitaris, periodistes, metges... és a dir, gent absolutament "normal", d'una manera aclaparadora i gairebé unànime de sobte es posin a xiular i esbroncar l'himne i els monarques espanyols fins al punt que una megafonia a tota potència és del tot incapaç de dissimular-ho.
Què es pensaven? Que fent totes les martingales legals possibles fins a convertir, per a vergonya de qualsevol demòcrata, el socialista espanyol Patxi López en lehendakari el problema nacional basc desapareixeria com per art d'encanteri? O que perquè els catalans tinguem un dirigent del PSOE de president i perquè aquest partit va guanyar amb diferència les últimes eleccions espanyoles a Catalunya, al nostre país ja no quedaven independentistes?
Com us deia al començament, els espanyols no entenen res que tingui relació amb Catalunya o Euskadi. Ni ens entenen ni ens volen entendre. No entenen que per als milers d'aficionats del Barça que es van desplaçar a València per veure la final de la copa l'enemic no eren els seguidors de l'Athletic, l'enemic eren bona part dels que estaven asseguts a la llotja i sobretot els que hi van entrar al ritme de la Marcha Real. Potser es pensen que al poble català se li pot fer de tot perquè ja no tenim capacitat de resposta. Res més lluny de la realitat, quan a aquest poble se'l trepitja, se li prohibeixen drets fonamentals com el dret a decidir, se li retalla un Estatut fins a límits irracionals, se li roben 20.000 milions d'euros a l'any, se li qüestiona la història i la identitat, se li persegueix la llengua i se li neguen les seleccions nacionals esportives, entre moltes altres coses, és ben bé d'il·lusos creure que aquest poble es quedarà amb els braços plegats o que aplaudirà amb devoció els símbols i els líders d'aquells que ens neguen tot això.
De moment ja ens hem decidit a xiular. Benvinguda xiulada. Ara haurem de continuar fent més coses. Sigui com sigui, la independència de Catalunya i el País Basc torna a estar en l'agenda política. Tranquils, cada cop queda menys.

dijous, 7 de maig de 2009

Qui són en Julivert i la Jiménez?

Crec fermament que, després de l’anunci de Joan Carretero a favor de la formació d’una candidatura independentista transversal en la perspectiva de les eleccions al Parlament de Catalunya previstes pel 2010 i de la seva expulsió com a militant d’Esquerra i de la seva posterior baixa com a militant d’aquest històric partit, les coses ja no tornaran a ser com eren abans en la política catalana, ja que s’estan posant les bases perquè l’independentisme català pugui presentar-se d’una manera unitària a aquests comicis i assolir un excel·lent resultat. I, quan parlo de l’“independentisme català”, no hi incloc l’actual direcció d’Esquerra, però sí –entre molts d’altres– un gran nombre de militants independentistes d’aquesta organització –que estan farts de sentir vergonya per l’actitud dels seus dirigents– i els prop de 350.000 votants que antigament havien –havíem– optat per aquest partit i que ara ja no ho fan –fem–.
Alguns ja vam anunciar en el seu dia que tant la negociació pel nou Estatut com la del nou sistema de finançament acabarien suposant més frustracions per al poble català i que l’única alternativa a la via autonomista era la via independentista. Fa un parell de mesos vaig participar, en representació del Partit Republicà Català (RC), en la Conferència de Debat Independentista, que ja tenia com a objectiu la suma de forces sobiranistes i que apuntava cap a aquesta confluència, anunciada ara per Joan Carretero, amb vista al 2010. Penso que tot el que està passant en la política catalana des del dia de l’article de l’exconseller de Governació al diari “Avui” confirma tot el que els independentistes havíem dit en el seu moment i obre un panorama enormement esperançador per a tots els que volem que la nació catalana esdevingui el proper Estat lliure de la UE.
S’està formant el nou Moviment Català d’Alliberament Nacional, un nou projecte modern, obert i transversal, que ha de superar les antigues lluites fratricides i les proclames revolucionaristes estèrils que han caracteritzat l’independentisme català en un pasat encara recent. En aquesta nova etapa tots els que volem una Catalunya sobirana hem de fer el possible perquè aquesta proposta independentista entri amb força al Parlament de Catalunya en les pròximes eleccions. L’objectiu ha de ser molt clar i entenedor per a tothom: proclamar la independència de Catalunya des de la cambra catalana, no pactar amb cap altra força política que no es comprometi a treballar per fer possible aquest mateix objectiu i diferenciar els que estem a favor d’una Catalunya lliure i sobirana dels que volen que aquest país continuï sent una comunitat autònoma espanyola pels segles dels segles. Fins al dia d’avui hi havia centenars de milers d’independentistes catalans que s’havien quedat orfes de representació parlamentària i, tot i que continuaven treballant des de diferents àmbits per la llibertat de la nació catalana, quan arribaven les eleccions es quedaven a casa. Ara som a punt de posar fi a aquesta mancança.
Malauradament, com sol passar, sempre que sorgeix una proposta trencadora que reclama la ruptura amb l’actual marc juridicopolític espanyol i la defensa de la pròpia identitat sense complexos apareixen en alguns mitjans pretesos defensors de l’ordre establert difressats de “progres” que intenten desprestigiar i menystenir el seu autor, qualificant-lo de conservador, “carca”, reaccionari i d’estar allunyat de la “Catalunya real”. Aquesta vegada també ha estat així i tan sols en citaré dos exemples que, precisament, no treballen per a la premsa espanyola més reaccionària sinó per a mitjans de comunicació catalans. Parlo de Joan Julivert (col·laborador d’“Els matins” de TV3) i de Mar Jiménez (columnista de l’“Avui”), que han qualificat Carretero de “personatge insignificant”.
Anem a pams, com poden uns periodistes gairebé desconeguts pontificar des de les seves trones mediàtiques sobre la, segons ells, “insignificància” d’un polític, gairebé l’únic, que va ser capaç en el seu dia de renunciar a la seva responsabilitat pública, el seu càrrec i el seu sou per coherència amb la seva manera de pensar i tornar a exercir de metge a Puigcerdà? Carretero té tot el dret a dir el que ha dit i a fer el que ha fet. Només faltaria! Potser a aquests dos personatges, petits aprenents de Bolaño, els hauria agradat que els mitjans de comunicació silenciessin una notícia d’aquest abast, però per sort no ha estat així.
Estic segur que l’anàlisi política del senyor Carretero és compartida per desenes de milers de catalans, els quals poden donar-li suport en un futur immediat si decideix encapçalar un projecte unitari de l’independentisme. En canvi, qui són i qui representen el senyor Julivert i la senyora Jiménez, on s’amaga el seu progressisme quan el PSOE pacta amb el PP al País Basc o amb la UPN a Navarra? O quan aquests dos partits espanyols il·legalitzen partits, pacten lleis antiterroristes que vulneren drets fonamentals, tanquen diaris o quan els governs socialistes detenen i torturen independentistes? Alguns comencem a estar farts d’aquests “progres” amb tribuna mediàtica que al cap i a la fi acaben fent el joc a l’espanyolisme de tota la vida. Quant trigaran a demanar que es retiri el mapa dels Països Catalans de l’espai del temps de TV3, com han avançat que faran els amics d’en Patxi a Euskal Telebista amb el d’Euskal Herria? Temps al temps, mai millor dit…

dimecres, 29 d’abril de 2009

ERC: el pacte de la menjadora

Fa poc més d’una setmana, poc abans del terratrèmol polític que va significar per a Esquerra l’article publicat per Joan Carretero, vam poder assistir a una mena de representació teatral en què Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van segellar el seu “amor” incondicional –ja se sap que de l’amor a l’odi només hi ha un pas i suposo que de l’odi a l’amor també, sobretot si la necessitat hi empeny– davant d’uns 150 quadres del partit –una “gran” capacitat de convocatòria per a un anunci tan important…–. És bastant significatiu que aquesta comèdia romàntica tingués lloc dos dies abans del toc d’atenció de l’exconseller de Governació; que la majoria de militants assistents a l’acte no tinguessin ni la més remota idea de l’aparició de Carod en la que havia de ser una anodina conferència de Puigcercós, i que el teòricament crític Uriel Bertran fos present en la cerimònia d’enllaç. A partir d’aquí, que cadascu tregui les seves conclusions. Jo ja fa temps que sé que les casualitats, en política, rarament existeixen.
Una part de la premsa catalana va sortir enlluernada de l’espectacle: “Que bonica que és, la unitat”, deien en els seus articles i en alguns editorials; “quina lliçó de democràcia interna”, hi afegien uns altres; “quin exemple de generositat, la de Carod-Rovira”… Doncs bé, com es va demostrar 48 hores després, res més lluny de la realitat: ni hi havia unitat, ni Esquerra és un exemple de democràcia interna, ni en Carod és tan generós com el pinten. Anem per parts.
La divisió per la divisió és una estupidesa, però la unitat per la unitat sempre es fa per interès. Quines diferències estratègiques, tàctiques, polítiques… hi ha entre Carod i Puigcercós? Cap ni una, doncs per què fa anys que estan a mata-degolla? Per una simple qüestió de poder, de manteniment de càrrecs, de col·locació dels partidaris respectius en l’administració. Si això per si sol ja és impresentable de totes totes, que a sobre una determinada premsa ho aplaudeixi sota la falsa etiqueta de la “unitat” és doblement impresentable. Quina democràcia interna representa que dues persones que lideren el partit des de fa anys, que estan d’acord en la política de pactes i que accepten l’actual marc juridicopolític espanyol s’entenguin? Cap ni una. La cohesió interna d’un partit es fa arribant a acords amb els sectors que pensen diferent, no entre els que pensen igual i que només es barallen pels càrrecs. El pacte entre Carod i Puigcercós no és un pacte per la unitat del partit és el pacte de la menjadora. És el pacte dels que ja han vist que això de la pluja fina de tan fina com era s’ha evaporat abans d’arribar a terra i s’arreceren abans no arribi la tempesta del Pirineu.
Carod ha jugat bé les seves cartes. Ell és conscient que el seu sector (també oficial) no té res a fer a l’hora de competir per encapçalar la candidatura d’Esquerra el 2010 contra Puigcercós, l’actual líder del partit (del sector més oficial encara) i, per tant, en un aparent gest de generositat, cedeix el relleu al “company” de Ripoll quan totes les enquestes diuen que la patacada que es fotrà ERC en les eleccions al Parlament serà monumental. Carod sempre podrà dir que amb ell al capdavant Esquerra ha fet els millors resultats de la seva història recent i, a més, a preguntes d’algun periodista no ha descartat tornar al capdavant del partit el 2014. Sí senyor, tot un exemple de “generositat” fet de bon grat sempre que el president del partit li asseguri un càrrec remunerat pels propers anys; només faltaria, amic Josep-Lluís.
Crec, sincerament, que Esquerra, a hores d’ara, s’ha convertit en una nosa per al projecte independentista. No tan sols és un instrument inútil, una eina inservible per fer avançar l’independentisme, sinó que representa un obstacle que fa que una bona part dels centenars de milers de persones que estan disposades a manifestar-se a favor dels drets nacionals de Catalunya, quan arriba l’hora de votar es quedin a casa perquè no volen optar per aquells que han fet de la política el seu “modus vivendi”, per aquells que han lliurat el capital independentista que havien atresorat a les mans dels socialistes espanyols. Arribaran temps millors, en podeu estar ben segurs.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Compromís per la independència

Aquesta diada de Sant Jordi, algunes de les entitats coorganitzadores de la Conferència de Debat Independentista, que es va celebrar el passat 7 de febrer a Barcelona, faran públic un manifest en forma de crida al conjunt de sobiranistes catalans, que porta per títol Compromís per la independència nacional de Catalunya. L'objectiu d'aquest manifest amb vocació unitària és recollir el màxim d'adhesions amb la finalitat de fer possible que en les eleccions al Parlament del 2010 l'independentisme català pugui presentar-s'hi sota una sola sigla. És a dir, la unitat independentista feta des de la base i superant les discrepàncies partidistes que tan sovint afecten l'espai independentista.
En aquest text s'explicita d'una manera clara que el que cal fer és superar l'etapa autonòmica, de la qual no es pot esperar res més després de la frustrada negociació pel nou Estatut i del fracàs en matèria de nou finançament, i que això s'ha de fer des d'una nova proposta política, no pas des dels actuals patits polítics parlamentaris, les direccions dels quals han apostat clarament, fins i tot les d'aquelles formacions autoproclamades sobiranistes o fins i tot independentistes, pel manteniment de l'actual marc juridicopolític emanat de la Constitució Espanyola.
En el document s'afirma que la prioritat és assolir una majoria parlamentària de com a mínim 68 diputats a la cambra catalana –entre els diputats obtinguts per aquesta candidatura i altres que s'hi afegeixin–, que en el termini de tres anys proclamin sobiranament la independència de Catalunya. També s'hi diu que sota cap circumstància no s'establiran aliances amb forces polítiques que no siguin favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Crec que aquesta iniciativa és un pas endavant molt important per a tots aquells que constatem que avui dia al nostre país hi ha centenars de milers de persones que estan disposades a mobilitzar-se a favor dels drets de la nació catalana però que ja des de fa temps s'han quedat orfes de representació parlamentària. Hem de ser capaços entre tots de resoldre aquest dèficit polític des de la generositat de cada organització en què militem i treballar junts per la unitat d'acció de l'independentisme. Una unitat que no té res a veure amb pactes interns per conservar la menjadora com el que van escenificar fa poc Carod i Puigcercós.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Reivindicatius fins a la independència

El PSOE fa pinya. Així hem d’entendre l’última remodelació del govern espanyol, en què Rodríguez Zapatero s’ha envoltat d’homes i dones de la seva màxima confiança i de pesos pesants del partit per afrontar els propers anys de crisi política i econòmica, en els quals els números no l’acompanyaran. En aquests moments de crisi, les comunitats autònomes tornen a fer nosa, com sempre, i l’Espanya “plural”, si és que mai ha existit en les ments dels prohoms socialistes, ara ha passat definitivament a millor vida. Així hem d’entendre les paraules de la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, quan va afirmar que hem de passar d’un Estat “reivindicatiu” a un altre de “cooperatiu”. I en aquest mateix sentit hem d’entendre que un dels antics “tres tenors” socialistes més contraris als drets dels catalans, Manuel Chaves” –un altre el tenim de president del Congrés i el tercer, jubilat per raons de salut–, hagi passat a ser el màxim responsable del tema autonòmic, amb la clara voluntat de tancar l’aixeta, i alhora de tancar també el model, i que un altre ministeri importantíssim per a Catalunya, el de Foment, hagi passat a dependre d’un dels fins ara màxims responsables del PSOE, José Blanco.
Si a això hi afegim l’ascens d’Elena Salgado, durant el mandat de la qual a Administracions Públiques Catalunya no ha obtingut pràcticament res del desplegament de l’Estatut, a la vicepresidència d’Economia i que la nova ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, és de les que pensa que la llengua castellana “està discriminada en algunes autonomies” i a més és contrària al model d’immersió lingüística, crec que hem d’entendre que aquesta remodelació de l’executiu espanyol que presideix Rodríguez Zapatero està feta amb una clara voluntat involucionista en matèria autonòmica i que és un clar avís per als qui des de Catalunya continuen exigint respecte per a l’Estatut i un bon acord de finançament.
Davant aquests moviments neocentralitzadors del govern espanyol, la resposta des de Catalunya ha estat tèbia, com sempre. CiU ha respost en clau de partit no de país, ja se sap que la federació convergent, sempre que s’acosten eleccions, amaga el sobiranisme sota terra –el millor exemple el tenim en el senyor Tremosa–; no fos cas que prenguessin mal… I pel que fa al tripartit, ha donat una resposta de molt baixa intensitat –no podia ser de cap altra manera amb els socialistes pel mig i amb Esquerra presonera del govern d’entesa– i s’ha limitat a reclamar el mateix de sempre, el mateix que reclama pràcticament des dels inicis d’aquest govern: ports, aeroports, beques –és inconcebible que després de 30 anys d’autogovern encara estiguem reclamant el traspàs de les beques!–, rodalies, diners per a la llei de la dependència i poca cosa més. I com tothom ja sap, fins i tot en aquestes escadusseres reivindicacions el més calent és a l’aigüera. Què voleu que faci el govern de la Generalitat amb els, amb prou feines, 1.200 milions més que donaria el nou sistema de finançament que ofereix l’Estat?
És molt fàcil demanar des d’Espanya que passem de “reclamar” a “cooperar”, quan això vol dir que alguns continuarem pagant i altres continuaran parant la mà pels segles dels segles. Està molt bé això de “cooperar” quan saps que cada any la teva comunitat autònoma –Andalusia, Extremadura, les dues Castelles…– quadràrà el dèficit pressupostari gràcies als diners que tindran de menys els ciutadans dels Països Catalans. És fantàstic això de “cooperar” quan a la teva comunitat autònoma pots permetre’t el luxe de tenir entre un 20% i un 25% de ciutadans treballant d’una manera o d’una altra per a l’administració autonòmica i desenes de milers més vivint de subvencions i subsidis diversos, sobretot quan això ho pots fer gràcies als més de vint-i-cinc mil milions d’euros que s’espolien cada any als ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Veient aquest panorama pemetin-me que els digui que els catalans tan sols deixarem de reivindicar quan assolim la independència, perquè tan sols amb la sobirania de la nostra nació es posarà fi a aquesta espoliació sagnant de què som víctimes els ciutadans dels Països Catalans, no pas abans. Mentrestant, reivindiquem tant com puguem, entre altres coses perquè el que reivindiquem és nostre, és el que ens prenen aquells que ens exigeixen “cooperació”.