dimarts, 26 de maig de 2009

L’independentisme puja, Esquerra baixa

Això dels baròmetres i de les enquestes d’opinió fetes des d’organismes pròxims al poder va com va. Pel que fa a les dades referents al suport a la independència de Catalunya, francament, no en podem fer gaire cas perquè, observant alguns titulars de premsa, sembla que quan el percentatge dels partidaris de la secessió baixa mig punt l’independentisme hagi de desaparèixer del mapa i quan, el trimestre següent, la xifra puja tres quarts de punt aquest minso increment hagi de fer trontollar els fonaments de l’Estat espanyol.
Sí que és veritat, però, que, malgrat la dispersió d’opinions que generen les preguntes del CEO, el volum de descontents amb l’actual model d’estat i amb el reduït grau d’autogovern català augmenta cada dia més. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió situa els partidaris de la independència en gairebé el 21% dels enquestats (la qual cosa no vol dir en absolut que un 79% hi estiguin en contra com interessadament alguns podrien interpretar). Si tenim en compte que tres mesos enrere el percentatge d’independentistes amb prou feines superava el 16%, això vol dir que en aquest trimestre els secessionistes hem augmentat gairebé 5 punts; la pujada és significativa, ja que no estem parlant de dècimes o centèsimes sinó d’un creixement molt substancial, que reflecteix perfectament el sentiment de descontentament amb Espanya que es constata arreu. Si a això hi afegim que el percentatge de ciutadans que pensen que el grau d’autogovern de Catalunya és molt inferior al que seria necessari supera el 68%, això ens indica que el grau de “desafecció” amb l’Estat espanyol, com diria José Montilla, supera cada cop més el que els partits unionistes espanyols considerarien com a límit tolerable.
No és casualitat que en aquest context apareguin cada vegada més grups, plataformes, iniciatives que tinguin com a objectiu treballar desacomplexadament a favor de l’assoliment de la independència; ja està en marxa la iniciativa legislativa popular a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, s’acaba de presentar el col·lectiu Sobirania i Justícia amb un gran èxit de participació i un grup d’empresaris independentistes organitzats en el Cercle Català de Negocis es fan un fart de fer actes de presentació arreu del país… i la cosa continuarà, no en tingueu cap dubte. A tots aquells que interpreten aquest fenomen com una forma de dispersió de l’independentisme, jo els respondria que el fet que cada dia hi hagi més entitats favorables a la independència no ens ha de preocupar, al contrari: és un fet enormement positiu característic d’una societat enormement dinàmica com és la catalana. Tan sols fa falta que tots plegats anem en la mateixa direcció.
Una altra cosa són les eleccions. I en aquest aspecte sí que he de dir que el creixement de l’independentisme no va lligat necessàriament a un augment dels resultats dels partits teòricament independentistes o sobiranistes; digueu-li com vulgueu. És ben curiós (o no), avui a Catalunya hi ha més partidaris de la independència que mai, almenys d’ençà de la Transició, i en canvi, CiU continua estancada electoralment i Esquerra ha perdut gairebé 350.000 vots en les successives conteses electorals i suposo que la culpa no deu ser del senyor Joan Carretero, sinó de les estratègies de les direccions d’aquests partits. Queda clar, doncs, que cal fer foc nou, ja que avui hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que volen trencar amb l’Estat espanyol que no se senten representats per les actuals formacions polítiques parlamentàries i que estan esperant que algú els demani el vot per impulsar, plegats, un projecte que tingui com a principal objectiu la proclamació de la independència. Doncs som-hi que ja fem tard.

dimarts, 19 de maig de 2009

Benvinguda xiulada

He arribat a la conclusió que els espanyols, quan es tracta de catalans i bascos, no entenen res. Un company de feina em diu tot sovint, després d'haver llegit alguns articles de diaris com El Mundo, l'ABC, etc., que caldria estudiar des d'un punt de vista psiquiàtric les raons mentals que fan possible que espanyols cultes, amb formació universitària, amb capacitat de raonament sobre qualsevol fet que passi al món, quan es tracta de qüestions relatives a Catalunya i al País Basc es comportin com uns autèntics energúmens i responguin de la manera més primària i irracional, sobretot en qüestions relatives a la llengua o a la identitat d'aquests pobles. Crec que les reaccions politicomediàtiques que hi ha hagut per les espanyes respecte de la xiulada a l'himne i als monarques espanyols a Mestalla de l'altre dia li donen tota la raó.
Suposo que una majoria de ciutadans de l'Estat espanyol continuen pensant que el sentiment nacional català i basc, plenament vigent en aquestes dues nacions, és una cosa minoritària, radicalitzada, artificial i imposada des les administracions "autonòmiques"; una cosa de quatre eixelebrats, vaja. Per això no entenen res quan, en un partit de futbol, aficionats bascos i catalans que no són precisament membres de col·lectius antisistema ni es dediquen en les seves hores perdudes a practicar actes de violència al carrer sinó a treballar en les seves empreses, o a fer de fusters, mecànics, professors universitaris, periodistes, metges... és a dir, gent absolutament "normal", d'una manera aclaparadora i gairebé unànime de sobte es posin a xiular i esbroncar l'himne i els monarques espanyols fins al punt que una megafonia a tota potència és del tot incapaç de dissimular-ho.
Què es pensaven? Que fent totes les martingales legals possibles fins a convertir, per a vergonya de qualsevol demòcrata, el socialista espanyol Patxi López en lehendakari el problema nacional basc desapareixeria com per art d'encanteri? O que perquè els catalans tinguem un dirigent del PSOE de president i perquè aquest partit va guanyar amb diferència les últimes eleccions espanyoles a Catalunya, al nostre país ja no quedaven independentistes?
Com us deia al començament, els espanyols no entenen res que tingui relació amb Catalunya o Euskadi. Ni ens entenen ni ens volen entendre. No entenen que per als milers d'aficionats del Barça que es van desplaçar a València per veure la final de la copa l'enemic no eren els seguidors de l'Athletic, l'enemic eren bona part dels que estaven asseguts a la llotja i sobretot els que hi van entrar al ritme de la Marcha Real. Potser es pensen que al poble català se li pot fer de tot perquè ja no tenim capacitat de resposta. Res més lluny de la realitat, quan a aquest poble se'l trepitja, se li prohibeixen drets fonamentals com el dret a decidir, se li retalla un Estatut fins a límits irracionals, se li roben 20.000 milions d'euros a l'any, se li qüestiona la història i la identitat, se li persegueix la llengua i se li neguen les seleccions nacionals esportives, entre moltes altres coses, és ben bé d'il·lusos creure que aquest poble es quedarà amb els braços plegats o que aplaudirà amb devoció els símbols i els líders d'aquells que ens neguen tot això.
De moment ja ens hem decidit a xiular. Benvinguda xiulada. Ara haurem de continuar fent més coses. Sigui com sigui, la independència de Catalunya i el País Basc torna a estar en l'agenda política. Tranquils, cada cop queda menys.

dijous, 7 de maig de 2009

Qui són en Julivert i la Jiménez?

Crec fermament que, després de l’anunci de Joan Carretero a favor de la formació d’una candidatura independentista transversal en la perspectiva de les eleccions al Parlament de Catalunya previstes pel 2010 i de la seva expulsió com a militant d’Esquerra i de la seva posterior baixa com a militant d’aquest històric partit, les coses ja no tornaran a ser com eren abans en la política catalana, ja que s’estan posant les bases perquè l’independentisme català pugui presentar-se d’una manera unitària a aquests comicis i assolir un excel·lent resultat. I, quan parlo de l’“independentisme català”, no hi incloc l’actual direcció d’Esquerra, però sí –entre molts d’altres– un gran nombre de militants independentistes d’aquesta organització –que estan farts de sentir vergonya per l’actitud dels seus dirigents– i els prop de 350.000 votants que antigament havien –havíem– optat per aquest partit i que ara ja no ho fan –fem–.
Alguns ja vam anunciar en el seu dia que tant la negociació pel nou Estatut com la del nou sistema de finançament acabarien suposant més frustracions per al poble català i que l’única alternativa a la via autonomista era la via independentista. Fa un parell de mesos vaig participar, en representació del Partit Republicà Català (RC), en la Conferència de Debat Independentista, que ja tenia com a objectiu la suma de forces sobiranistes i que apuntava cap a aquesta confluència, anunciada ara per Joan Carretero, amb vista al 2010. Penso que tot el que està passant en la política catalana des del dia de l’article de l’exconseller de Governació al diari “Avui” confirma tot el que els independentistes havíem dit en el seu moment i obre un panorama enormement esperançador per a tots els que volem que la nació catalana esdevingui el proper Estat lliure de la UE.
S’està formant el nou Moviment Català d’Alliberament Nacional, un nou projecte modern, obert i transversal, que ha de superar les antigues lluites fratricides i les proclames revolucionaristes estèrils que han caracteritzat l’independentisme català en un pasat encara recent. En aquesta nova etapa tots els que volem una Catalunya sobirana hem de fer el possible perquè aquesta proposta independentista entri amb força al Parlament de Catalunya en les pròximes eleccions. L’objectiu ha de ser molt clar i entenedor per a tothom: proclamar la independència de Catalunya des de la cambra catalana, no pactar amb cap altra força política que no es comprometi a treballar per fer possible aquest mateix objectiu i diferenciar els que estem a favor d’una Catalunya lliure i sobirana dels que volen que aquest país continuï sent una comunitat autònoma espanyola pels segles dels segles. Fins al dia d’avui hi havia centenars de milers d’independentistes catalans que s’havien quedat orfes de representació parlamentària i, tot i que continuaven treballant des de diferents àmbits per la llibertat de la nació catalana, quan arribaven les eleccions es quedaven a casa. Ara som a punt de posar fi a aquesta mancança.
Malauradament, com sol passar, sempre que sorgeix una proposta trencadora que reclama la ruptura amb l’actual marc juridicopolític espanyol i la defensa de la pròpia identitat sense complexos apareixen en alguns mitjans pretesos defensors de l’ordre establert difressats de “progres” que intenten desprestigiar i menystenir el seu autor, qualificant-lo de conservador, “carca”, reaccionari i d’estar allunyat de la “Catalunya real”. Aquesta vegada també ha estat així i tan sols en citaré dos exemples que, precisament, no treballen per a la premsa espanyola més reaccionària sinó per a mitjans de comunicació catalans. Parlo de Joan Julivert (col·laborador d’“Els matins” de TV3) i de Mar Jiménez (columnista de l’“Avui”), que han qualificat Carretero de “personatge insignificant”.
Anem a pams, com poden uns periodistes gairebé desconeguts pontificar des de les seves trones mediàtiques sobre la, segons ells, “insignificància” d’un polític, gairebé l’únic, que va ser capaç en el seu dia de renunciar a la seva responsabilitat pública, el seu càrrec i el seu sou per coherència amb la seva manera de pensar i tornar a exercir de metge a Puigcerdà? Carretero té tot el dret a dir el que ha dit i a fer el que ha fet. Només faltaria! Potser a aquests dos personatges, petits aprenents de Bolaño, els hauria agradat que els mitjans de comunicació silenciessin una notícia d’aquest abast, però per sort no ha estat així.
Estic segur que l’anàlisi política del senyor Carretero és compartida per desenes de milers de catalans, els quals poden donar-li suport en un futur immediat si decideix encapçalar un projecte unitari de l’independentisme. En canvi, qui són i qui representen el senyor Julivert i la senyora Jiménez, on s’amaga el seu progressisme quan el PSOE pacta amb el PP al País Basc o amb la UPN a Navarra? O quan aquests dos partits espanyols il·legalitzen partits, pacten lleis antiterroristes que vulneren drets fonamentals, tanquen diaris o quan els governs socialistes detenen i torturen independentistes? Alguns comencem a estar farts d’aquests “progres” amb tribuna mediàtica que al cap i a la fi acaben fent el joc a l’espanyolisme de tota la vida. Quant trigaran a demanar que es retiri el mapa dels Països Catalans de l’espai del temps de TV3, com han avançat que faran els amics d’en Patxi a Euskal Telebista amb el d’Euskal Herria? Temps al temps, mai millor dit…