L’independentisme puja, Esquerra baixa

Això dels baròmetres i de les enquestes d’opinió fetes des d’organismes pròxims al poder va com va. Pel que fa a les dades referents al suport a la independència de Catalunya, francament, no en podem fer gaire cas perquè, observant alguns titulars de premsa, sembla que quan el percentatge dels partidaris de la secessió baixa mig punt l’independentisme hagi de desaparèixer del mapa i quan, el trimestre següent, la xifra puja tres quarts de punt aquest minso increment hagi de fer trontollar els fonaments de l’Estat espanyol.
Sí que és veritat, però, que, malgrat la dispersió d’opinions que generen les preguntes del CEO, el volum de descontents amb l’actual model d’estat i amb el reduït grau d’autogovern català augmenta cada dia més. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió situa els partidaris de la independència en gairebé el 21% dels enquestats (la qual cosa no vol dir en absolut que un 79% hi estiguin en contra com interessadament alguns podrien interpretar). Si tenim en compte que tres mesos enrere el percentatge d’independentistes amb prou feines superava el 16%, això vol dir que en aquest trimestre els secessionistes hem augmentat gairebé 5 punts; la pujada és significativa, ja que no estem parlant de dècimes o centèsimes sinó d’un creixement molt substancial, que reflecteix perfectament el sentiment de descontentament amb Espanya que es constata arreu. Si a això hi afegim que el percentatge de ciutadans que pensen que el grau d’autogovern de Catalunya és molt inferior al que seria necessari supera el 68%, això ens indica que el grau de “desafecció” amb l’Estat espanyol, com diria José Montilla, supera cada cop més el que els partits unionistes espanyols considerarien com a límit tolerable.
No és casualitat que en aquest context apareguin cada vegada més grups, plataformes, iniciatives que tinguin com a objectiu treballar desacomplexadament a favor de l’assoliment de la independència; ja està en marxa la iniciativa legislativa popular a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, s’acaba de presentar el col·lectiu Sobirania i Justícia amb un gran èxit de participació i un grup d’empresaris independentistes organitzats en el Cercle Català de Negocis es fan un fart de fer actes de presentació arreu del país… i la cosa continuarà, no en tingueu cap dubte. A tots aquells que interpreten aquest fenomen com una forma de dispersió de l’independentisme, jo els respondria que el fet que cada dia hi hagi més entitats favorables a la independència no ens ha de preocupar, al contrari: és un fet enormement positiu característic d’una societat enormement dinàmica com és la catalana. Tan sols fa falta que tots plegats anem en la mateixa direcció.
Una altra cosa són les eleccions. I en aquest aspecte sí que he de dir que el creixement de l’independentisme no va lligat necessàriament a un augment dels resultats dels partits teòricament independentistes o sobiranistes; digueu-li com vulgueu. És ben curiós (o no), avui a Catalunya hi ha més partidaris de la independència que mai, almenys d’ençà de la Transició, i en canvi, CiU continua estancada electoralment i Esquerra ha perdut gairebé 350.000 vots en les successives conteses electorals i suposo que la culpa no deu ser del senyor Joan Carretero, sinó de les estratègies de les direccions d’aquests partits. Queda clar, doncs, que cal fer foc nou, ja que avui hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que volen trencar amb l’Estat espanyol que no se senten representats per les actuals formacions polítiques parlamentàries i que estan esperant que algú els demani el vot per impulsar, plegats, un projecte que tingui com a principal objectiu la proclamació de la independència. Doncs som-hi que ja fem tard.