Torna la il·lusió

Quan en els últims comicis espanyols el Partit Republicà Català va obtenir prop de 45.000 vots al Senat, un tipus d'elecció en què la gent no té en compte el vot útil ni vota contra ningú sinó segons les seves conviccions; quan en la passada Conferència de Debat Independentista del 7 de febrer a Barcelona vam veure que s'hi adherien 34 organitzacions i que a l'acte central hi assistien més de 200 persones; quan en les mobilitzacions que hi ha hagut darrerament al país la frase més comentada per molts dels que hi participaven era que abans havien votat candidatures sobiranistes però que ara ja no votaven… en l'ambient es respirava la urgent necessitat que en l'àmbit sobiranista català hi hagués una sacsejada que possibilités que aquests milers de ciutadans que buscaven una alternativa a l'actual situació de final d'etapa de la política catalana trobessin una sortida. I així ha estat. D'ençà de la publicació de l'article de Joan Carretero en què es feia una crida a la unitat de l'independentisme per a les eleccions del 2010 els esdeveniments s'han precipitat i són cada cop més les persones i els grups que s'acosten a aquesta iniciativa i que la veuen amb esperança. La il·lusió ha tornat a l'espai sobiranista després de tanta decepció provocada pels partits polítics tradicionals i els seus acomodats dirigents.
Com a membre de RC crec que hem aconseguit en bona part l'acceptació del nostre ideari polític en l'espai sobiranista. Conceptes com la transversalitat de l'independentisme, la proclamació de la independència des del Parlament a partir d'una majoria de com a mínim 68 diputats, la internacionalització de la qüestió catalana, la negativa a formar aliances de govern amb partits que no acceptin el dret a l'autodeterminació de Catalunya, la divisió del mapa polític entre independentistes i unionistes i no entre dretes i esquerres, l'extensió de les idees independentistes a capes de la societat, com els empresaris, que poc temps enrere eren considerats refractaris a aquesta qüestió, la necessitat de crear una majoria social favorable a la independència, la insistència en la qüestió econòmica i l'espoli fiscal, la necessitat d'una iniciativa legislativa popular a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació que acompanyés des del carrer la reivindicació política (parlamentària) de la independència… són avui més vigents que mai i d'això hem de felicitar-nos tots; el procés va en la direcció correcta i arribarà al 2010 en plena forma.