dilluns, 13 d’abril del 2009

Reivindicatius fins a la independència

El PSOE fa pinya. Així hem d’entendre l’última remodelació del govern espanyol, en què Rodríguez Zapatero s’ha envoltat d’homes i dones de la seva màxima confiança i de pesos pesants del partit per afrontar els propers anys de crisi política i econòmica, en els quals els números no l’acompanyaran. En aquests moments de crisi, les comunitats autònomes tornen a fer nosa, com sempre, i l’Espanya “plural”, si és que mai ha existit en les ments dels prohoms socialistes, ara ha passat definitivament a millor vida. Així hem d’entendre les paraules de la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, quan va afirmar que hem de passar d’un Estat “reivindicatiu” a un altre de “cooperatiu”. I en aquest mateix sentit hem d’entendre que un dels antics “tres tenors” socialistes més contraris als drets dels catalans, Manuel Chaves” –un altre el tenim de president del Congrés i el tercer, jubilat per raons de salut–, hagi passat a ser el màxim responsable del tema autonòmic, amb la clara voluntat de tancar l’aixeta, i alhora de tancar també el model, i que un altre ministeri importantíssim per a Catalunya, el de Foment, hagi passat a dependre d’un dels fins ara màxims responsables del PSOE, José Blanco.
Si a això hi afegim l’ascens d’Elena Salgado, durant el mandat de la qual a Administracions Públiques Catalunya no ha obtingut pràcticament res del desplegament de l’Estatut, a la vicepresidència d’Economia i que la nova ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, és de les que pensa que la llengua castellana “està discriminada en algunes autonomies” i a més és contrària al model d’immersió lingüística, crec que hem d’entendre que aquesta remodelació de l’executiu espanyol que presideix Rodríguez Zapatero està feta amb una clara voluntat involucionista en matèria autonòmica i que és un clar avís per als qui des de Catalunya continuen exigint respecte per a l’Estatut i un bon acord de finançament.
Davant aquests moviments neocentralitzadors del govern espanyol, la resposta des de Catalunya ha estat tèbia, com sempre. CiU ha respost en clau de partit no de país, ja se sap que la federació convergent, sempre que s’acosten eleccions, amaga el sobiranisme sota terra –el millor exemple el tenim en el senyor Tremosa–; no fos cas que prenguessin mal… I pel que fa al tripartit, ha donat una resposta de molt baixa intensitat –no podia ser de cap altra manera amb els socialistes pel mig i amb Esquerra presonera del govern d’entesa– i s’ha limitat a reclamar el mateix de sempre, el mateix que reclama pràcticament des dels inicis d’aquest govern: ports, aeroports, beques –és inconcebible que després de 30 anys d’autogovern encara estiguem reclamant el traspàs de les beques!–, rodalies, diners per a la llei de la dependència i poca cosa més. I com tothom ja sap, fins i tot en aquestes escadusseres reivindicacions el més calent és a l’aigüera. Què voleu que faci el govern de la Generalitat amb els, amb prou feines, 1.200 milions més que donaria el nou sistema de finançament que ofereix l’Estat?
És molt fàcil demanar des d’Espanya que passem de “reclamar” a “cooperar”, quan això vol dir que alguns continuarem pagant i altres continuaran parant la mà pels segles dels segles. Està molt bé això de “cooperar” quan saps que cada any la teva comunitat autònoma –Andalusia, Extremadura, les dues Castelles…– quadràrà el dèficit pressupostari gràcies als diners que tindran de menys els ciutadans dels Països Catalans. És fantàstic això de “cooperar” quan a la teva comunitat autònoma pots permetre’t el luxe de tenir entre un 20% i un 25% de ciutadans treballant d’una manera o d’una altra per a l’administració autonòmica i desenes de milers més vivint de subvencions i subsidis diversos, sobretot quan això ho pots fer gràcies als més de vint-i-cinc mil milions d’euros que s’espolien cada any als ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Veient aquest panorama pemetin-me que els digui que els catalans tan sols deixarem de reivindicar quan assolim la independència, perquè tan sols amb la sobirania de la nostra nació es posarà fi a aquesta espoliació sagnant de què som víctimes els ciutadans dels Països Catalans, no pas abans. Mentrestant, reivindiquem tant com puguem, entre altres coses perquè el que reivindiquem és nostre, és el que ens prenen aquells que ens exigeixen “cooperació”.

2 comentaris:

  1. Hola! Potser no és el lloc més adequat, però necessito saber quina llei d'Estat voldria el Partit Republicà. Monolingüe català (català, única llengua oficial) o bil·lingue claudicant des del primer moment. Espero que tingueu la primera opció al programa. Si no, malament, rai.
    M'ho pots aclarir? Gràcies.
    gica@cmail.cat

    ResponElimina
  2. a vore si carretero també s'afilia al PRC, ara que vol crear un nou partit?

    ResponElimina