L’espanyolada de la Chacón

En algun article anterior ja vaig comentar de passada que Carme Chacón és una detractora acèrrima del dret a l’autodeterminació dels pobles o, com a mínim, de l’exercici d’aquest dret per part de les nacions sotmeses a l’Estat espanyol. Carme Chacón va passar en la seva etapa de formació per un seguit d’universitats quebequeses per il·lustrar-se en matèria d’autodeterminació, però no precisament, com han fet un bon nombre de catalans, per agafar exemple de com aplicar a Catalunya el procés autodeterminista del Quebec, sinó justament per a tot el contrari: per veure com s’ho fan els canadencs per impedir que el Quebec sigui una nació lliure i aplicar les mateixes “tècniques” a l’Estat espanyol.
Suposo que una persona així, que té com a principal objectiu polític impedir que els seus conciutadans esdevinguin un poble lliure deu xalar d’allò més amb el càrrec que ocupa actualment: ministra de Defensa de l’Estat que impedeix que Catalunya pugui autodeterminar-se; responsable política d’un exèrcit que al llarg de la nostra història recent ja ha entrat diverses vegades a la nació catalana a sang i foc justament per impedir l’accés a la llibertat dels catalans; un exèrcit que té el mandat constitucional de continuar-ho fent si arriba el dia que els ciutadans catalans lliurement i democràticament decideixin deixar de ser espanyols i convertir-se en ciutadans d’un nou Estat europeu.
No és res d’estrany, doncs, que la senyora ministra de Defensa espanyola es posés veritablement nerviosa davant el cas de Kosova –Kosova en albanès, Kosovo en serbi–. Evidentment que Catalunya i Kosova són casos diferents, però el procés de separació de Kosova respecte de Sèrbia estableix un precedent a Europa i al món que pot ser perfectament aplicable a qualsevol altra nació sense Estat propi que vulgui independitzar-se. I Espanya ho sap, i precisament per això ha preferit fer el ridícul arreu del món i no reconèixer el nou Estat kosovar, a diferència del que han fet la majoria de democràcies mundials, abans que algú pogués pensar que el reconeixement espanyol de Kosova pogués alimentar les ànsies autodeterministes del País Basc i Catalunya sap –Carme Chacón ho ha admès en les converses amb els representants de la UE i l’OTAN, com ha reflectit Euronews en les seves versions anglesa, francesa i portuguesa, no pas en l’espanyola–. Patètic!
L’anunci unilateral de retirada de les tropes espanyoles de Kosova fet per la ministra Chacón és, doncs, un capítol més en aquest seguit de despropòsits que protagonitza Espanya en l’àmbit internacional, mani el PSOE o mani el PP. És una espanyolada; és un acte propi d’aquells que es pensen que són els amos del món quan la realitat és que en el context internacional no pinten gairebé res. La foto de les Açores, la “reconquesta” de Perejil o aquesta Chaconada kosovar, són actuacions tallades pel mateix patró, pures fanfarronades.
Tot i això, la Chacón és un valor a l’alça dins del PSOE i no seria gens estrany que d’aquí a un temps escalés posicions en l’executiu estatal o que algun dia la veiem de successora de Montilla com a presidenciable del PSC al govern de la Generalitat. En el primer dels casos, la seva estratègia serà laminar el poder de les autonomies –sobretot de Catalunya i el País Basc– mitjançant la recuperació per a l’Estat de competències transferides –o compartides– a les comunitats autònomes, perquè ella creu en una administració estatal forta en detriment de les administracions autonòmiques i en aquesta estratègia neocentralista l’escanyament i l’ofec econòmic de Catalunya per culpa d’un mal sistema de finançament serà una peça clau. En el segon dels casos, amb Carme Chacón com a hipotètica presidenta de la Generalitat de Catalunya, es culminaria el procés iniciat ja amb Montilla per convertir pas a pas la nació catalana en una simple comunitat espanyola més. Amb un agreujant: Montilla i altres “barons” socialistes catalans han accedit a la política a través del món municipal; per tant, encara que siguin sentimentalment i políticament espanyols, han viscut en la seva pròpia experiència política el maltractament espanyol, sobretot en l’aspecte econòmic però també en altres àmbits; saben, per tant, que de vegades cal plantar cara al poder espanyol perquè Catalunya avanci, però Carme Chacón, no. Carme Chacón ha crescut políticament a l’ombra del PSOE i, per tant, el seu projecte polític és espanyol, és el del PSOE ras i curt.
És a dir, que el futur més immediat a Catalunya estarà marcat per la defensa o el rebuig del dret a decidir i aquesta serà la línia que diferenciarà uns polítics catalans d’uns altres. Jo de moment, com altres membres del Partit Republicà Català (www.partitrepublicacatala.cat), ja m’he afegit a la proposta d’iniciativa legislativa popular que es tira endavant des de www.catalunyaestatlliure.cat. Ja sóm unes set mil persones i en serem molts milers més. Animeu-vos i adheriu-vos-hi.

Contra la Fundació Príncep de Girona

Em plau informar-vos que a Girona s'ha posat en marxa una iniciativa d'enviada massiva de correus contra la creacio de la Fundació Príncep de Girona. Qui vulgui participar-hi, pot enviar el text que hi ha a sota a les adreces de les quatre entitats impulsores... tingueu en compte que s'ha de canviar l'inici i posar el nom de cadascú!

Els correus electrònics són:

cambra@cambragirona.org
premsa@lacaixa.es
comunicacio@dali-estate.org
atencioclient@caixagirona.es

I aquest és el text:

No volem la Fundació Príncep de Girona


En/Na amb DNI , com a ciutadà que rebutja institucions antidemocràtiques i retrògrades com la monarquia espanyola, hereva de la dictadura franquista i símbol de la unitat de l'Estat espanyol i la manca de llibertats del poble català, vull expressar-vos el meu més explícit rebuig al fet que la vostra entitat hagi promogut la creació de la Fundació Príncep de Girona amb la col·laboració de la casa reial espanyola. Des del meu punt de vista, aquesta fundació té com a finalitat principal rentar la imatge de la monarquia espanyola, que es troba actualment desprestigiada en el nostre país. És per això que us faig arribar la meva crítica i us demano que reflexioneu sobre les vostres accions en aquest sentit ja que no tenen en compte el rebuig que genera la monarquia espanyola a les nostres comarques, i que 25 famílies han hagut de passar per un procés polític a l'Audiencia Nacional espanyola en el darrer any pel simple fet d'haver expressar el rebuig a la corona espanyola. Finalment, vull anunciar-vos la possibilitat que davant de la vostra actuació decideixi treure els estalvis que pugui tenir guardats en les vostres entitats. No volem la Fundació Príncep de Girona!
Espero que atengueu la meva crítica.




A més a més:

Dissabte 28 de març
Concentració antimonàrquica

HORA: 6 de la tarda
LLOC: Plaça de Vi (Davant Ajuntament)
POBLACIÓ: Girona (Països Catalans)


Els Borbons són el símbol d’opressió del poble català, ja que fou un Borbó, Felip V, el que l’any 1707 començà a occir les llibertats dels Països Catalans amb els fatídics Decrets de Nova Planta. Amb aquests decrets dissolgué les institucions pròpies i abolí les constitucions catalanes per substituir-les per les de Castella. Ho féu els anys 1715 i 1716 a les Illes Balears i al Principat respectivament.

Cada darrer dissabte de mes a les sis de la tarda els antimonàrquics tenim una cita a la plaça del Vi de Girona per mostrar el nostre rebuig a la monarquia espanyola.

Ja ho sabeu, doncs: Fora els Borbons de la nació catalana! No a la Fundació Príncep de Girona!

La necessitat dels Mossos d’Esquadra

Des de sempre he estat un defensor de la policia catalana; sobretot en moments en què des d’una determinada premsa es posava –i en alguns casos encara s’hi posa– en qüestió la professionalitat d’aquest cos i començaven a aparèixer enyoradors, gens innocents per altra banda, de la Guàrdia Civil. Encara tinc penjat a la meva taula de treball un antic pin que en el seu dia va fer el Col·lectiu Nacionalista de la Baixa Garrotxa en què es veu un agent de la Guàrdia Civil, amb capa i tricorni, amb el lema: “Que se’n vagin!”; i, efectivament, aquest cos espanyol va marxar de la capital del Pla de l’Estany i l’antiga “casa cuartel” atrotinada i sovint apedregada pel jovent rebel del municipi es va quedar buida i ara, a Banyoles, hi ha una nova seu dels Mossos d’Esquadra. Aquest és el camí de la democràcia a Catalunya, aquest és el camí cap a la llibertat, aquest és el camí cap a la pròpia sobirania. No en tinc cap dubte. Però malament anem quan la policia catalana és protagonista d’actuacions com les dels agents antiavalots del passat dimecres 18 de març: inacceptables, indefensables… tot i que, malgrat aquests incidents, alguns continuarem defensant la necessitat de l’existència d’aquest cos al nostre país.
Anem a pams. El primer que vull dir és que aquells que han deixat que una tancada d’estudiants a la Universitat de Barcelona contra el procés de Bolonya s’eternitzés durant quatre mesos haurien d’haver presentat ja la dimissió. Com es pot deixar podrir així una situació sense haver-la resolt abans? No ho puc entendre. Com tampoc puc entendre que una qüestió menor, com pot ser el desallotjament d’uns joves tancats en una univeritat per part de la policia, acabi en una batalla campal a Barcelona amb desenes de ferits i contusionats. Amb aquest precedent, i si l’actuació de la policia continua essent la mateixa, què pot passar a Barcelona en un context de crisi, amb empreses que tanquen, regulacions d’ocupació, treballadors que protesten i tallen carrers, col·lectius veïnals que es queixen i grups diversos que es mobilitzen… hi haurà dies que els veïns de Barcelona no podran sortir de casa i els hospitals tindran molta feina.
Entenc que avui dia dins del cos de Mossos d’Esquadra hi ha descontentament i desorientació. Una situació a la qual han contribuït enormement els actuals responsables de la conselleria, però el que no es pot fer és fer pagar als ciutadans, als periodistes i als estudiants els plats trencats; desfogar la ràbia continguda en aquests col·lectius o qualsevol altre no és la solució. Cal que els responsables polítics i policials dels actes del 18 de març siguin destituïts i sancionats, segons els casos. Si no es fa res, aquests esdeveniments es convertiran en munició política per a tots aquells que tenen sempre en el seu punt de mira la policia catalana, per a aquells que voldrien que els Mossos fossin un cos residual i subsidiari, i que desitjarien que la Policía Nacional i la Guàrdia Civil fossin els responsables de la seguretat a casa nostra. Doncs no, de cap manera.
Ara bé, els responsables de la policia catalana haurien de tenir clar al servei de qui estan: ni més ni menys que al del poble de Catalunya. Ni al servei dels interessos partidistes del conseller de torn ni al dels seus propis interessos corporatius. Que la policia catalana no acabi essent una simple policia de substitució ni acabi fent la feina bruta dels cossos espanyols depèn de tots nosaltres. Evitar de repetir la manera d’actuar de la policia franquista no depèn de cap protocol, depèn sobretot del sentit comú: apallissar joves manifestants, agredir periodistes i mantenir actituds de pinxo de barri davant les càmeres, cridant “Fuera!” en castellà acompanyat d’un cop de porra a algú que et recrimina la teva actitud o que està complint la seva feina d’informador no té res a veure amb una policia democràtica ni amb una policia catalana, és pur franquisme i pur espanyolisme, unes actituds i uns comportaments que hem d’eradicar de la nostra policia i de la nostra societat, com molt bé ha dit el Partit Republicà Català en una recent nota de premsa.

Després de Brussel·les

No sé si a Brussel·les el 7 de març vam ser deu mil, dotze mil o potser vuit mil. M'és igual. El que tinc clar és que l'objectiu dels organitzadors es va assolir: el cas català ha començat a internacionalitzar-se, una internacionalització que és un element bàsic en qualsevol nació que vulgui assolir un Estat propi. El que em sembla vergonyós, però, és que precisament els que han volgut entrar en una guerra de xifres, amb la intenció de treure importància a la manifestació, són aquells que no hi van ser; aquells que no van veure la gentada que es va congregar als carrers de Brussel·les. Realment, si haguéssim estat tan pocs com diuen, creieu que els Guardans, Ferran, Rivera.. perdrien el temps intentant menystenir-nos? La seva insistència a dir que érem quatre gats és el que els desqualifica. No en tingueu cap dubte, els hem fet mal i per això es queixen.
Ara, però, hem de tenir clar que el camí que ens queda per fer és llarg. Hem de ser conscients que només amb mobilitzacions, i recentment n'hem fet de molt nombroses, no assolirem la llibertat del nostre poble. Cal treballar políticament, cal un projecte polític que tiri endavant aquest procés d'alliberament nacional que jo crec que avui és orfe de representació parlamentària. Només cal veure la reacció que la mobilització de Brussel·les ha provocat en partits pretesament nacionalistes. Per una banda, Unió ha recordat als seus socis de CDC que la federació no és independentista; per una altra banda, dins de Convergència mateix s'han aixecat veus que han insistit a dir que, tot i la presència de convergents a la marxa, això de l'Estat propi no és prioritari. Pel que fa a Esquerra, algú ha vist cap adhesió pública entusiasta a la manifestació del 7 de març dels seus dos màxims dirigents, Puigcercós i Carod? No tan sols no hi van ser sinó que han passat de puntetes sobre el tema. I el govern tripartit, què n'ha dit? Una sola declaració: «El govern català no té per costum valorar cap manifestació.»
Dit això, us imagineu la mateixa manifestació a Brussel·les encapçalada pel govern català en pes, amb el President al capdavant, els diputats al Parlament de Catalunya i els eurodiputats catalans? Evidentment, ara mateix això és impensable perquè tenim els representants que tenim. Però tan sols depèn del poble de Catalunya que arribi el dia en què això sigui possible.

Majoria nacionalista basca

Crec que qualsevol sobiranista català hauria de felicitar el nacionalisme basc en el seu conjunt pels resultats obtinguts en les eleccions celebrades l’1 de març a Euskadi. Em refereixo als resultats reals, no als resultats “oficials”. Tot i que alguns mitjans de comunicació ens vulguin convèncer que hi ha hagut una victòria del PSOE i una derrota del nacionalisme basc, jo considero, igual com el conjunt de militants del Partit Republicà Català, que els resultats constaten una situació de clara majoria dels nacionalistes bascos respecte als nacionalistes espanyols.
Tenint en compte els vots nuls obtinguts per D3M, prop de 100.000, el nacionalisme basc ha passat d’un 58,81% de vots, el 2005, a un 59,9%, el 2009. Si això ho traduïm en vots: 512.144, el 2005, i 532.725, el 2009. Aquests vots donarien un Parlament en què els nacionalistes bascos tindrien 39 escons i els unionistes espanyols, 36. Malauradament, aquesta composició real del Parlament basc és substituïda per una altra d’antidemocràtica, en què l’esquerra abertzale no està representada, i que dóna com a resultat un Parlament en què els unionistes espanyols tenen una majoria que els permetrà ocupar la lehendakaritza. La llei de partits, aprovada pel PSOE i el PP, ha obtingut finalment els resultats previstos: l’eliminació d’una part del sobiranisme basc de la realitat electoral d’Euskadi, i ha permès així una majoria unionista espanyola que no és el reflex en absolut de la realitat sociopolítica del país.
Després d’una legislatura en què el dret a decidir ha estat al centre de la discussió política, en la qual el lehendakari ha estat acusat de portar a terme discussions que semblaven no interessar l’opinió pública, és una satisfacció constatar que els habitants d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa hagin donat al lehendakari Ibarretxe un suport de 396.557 vots; és a dir, 128.440 vots més que els obtinguts el 2005. Ibarretxe ha demostrat que els plantejaments clars i directes tenen el suport de la ciutadania; una ciutadania que entén que la correcta gestió de l’autogovern pot ser complementada pel lideratge polític i pels plantejaments sobiranistes valents que intenten donar solucions a problemes polítics.
Per altra banda, els resultats electorals també indiquen que l’augment de vots per part del PSE i d’UPD es correspon exactament a la baixada de vots per part del PP. Dit en altres paraules: els blocs sobiranista i unionista continuen clars; per cert, amb una destacada majoria nacionalista basca.
És veritat que el nacionalisme basc pot perdre el govern, però no podem oblidar que l’unionisme espanyolista ha hagut de recórrer a lleis que exclouen votants per poder superar numèricament el nacionalisme basc. D’una banda, s’aprofiten d’una llei electoral que dóna el mateix pes polític (25 escons) a Àlaba i a Biscaia, tot i tenir 311.464 habitants i 1.141.457 respectivament i, per l’altra, d’una altra llei que exclou set escons independentistes del Parlament basc.
Aquests dos factors fan que els nacionalistes bascos no en tinguin prou amb una diferència de vots de 96.890 a favor seu per poder governar el seu país. El País Basc esdevé un clar exemple del tarannà antidemocràtic de l’Estat espanyol. Hi ha moltes raons per no voler ser part de l’Estat espanyol, i el desig de voler ser democràtics de veritat n’és una més.

Sobirans o vassalls? Brussel·les o Príncep de Girona

A voltes el poble català sembla que doni una imatge contradictòria d’ell mateix, però de fet és com tots els altres pobles. Què hi farem, ni millor ni pitjor, sinó diferent, tot i que alguns no ens deixen ser-ne, de diferents vull dir. Milers de catalans acabem de demostrar a Europa i al món amb una gran manifestació a Brussel·les que existim i que volem ser com les altres nacions, que reivindiquem un Estat propi, mal que els pesi als nostres representatns polítics. Per altra banda, a Girona, “la Caixa”, la Cambra de Comerç, Caixa Girona i la Fundació Gala-Dalí han donat exemple de tot el contrari i han demostrat que una part de Catalunya, un sector dels negocis, de l’alta burgesia, un determinat grup de l’empresariat… aposten perquè el nostre país continuï essent una singular regió d’Espanya.
A veure, si del que es tractava era de donar beques als estudiants, d’ajudar al finançament de determinats projectes i estudis relacionats amb les comarques gironines i tot això, calia apel·lar a la monarquia borbònica? Calia anar a buscar el príncep espanyol, Felip, i senyora perquè presidissint l’invent? Calia, en definitiva, una fundació com aquesta, que portés el nom de l’hereu a la corona espanyola amb el títol “Príncep de Girona”, que “sa majestat” mai s’ha dignat a portar? No hi havia més organismes o entitats des dels quals dedicar-se a fer una tasca tan lloable? I, si no n’hi havia, no existeixen personatges històrics gironins i catalans, alguns dels quals han arribat a lliurar fins i tot la seva vida per les llibertats de Catalunya, perquè una fundació com aquesta portés el seu nom?
La llengua catalana és molt rica, i té diferents noms per qualificar els promotors de la Fundació Príncep de Girona: “llepes”, “llepaires”, “llepaculs”… No tinc cap dubte que sota la pretesa finalitat lloable d’aquesta fundació no s’amaga res més que la voluntat dels seus fundadors de quedar bé davant Espanya, davant la monarquia borbònica, de pretendre els seus favors si mai els fan falta. La voluntat de “rentar” la “mala” imatge que, segons ells i a ulls dels espanyols, té la ciutat de Girona pels recents incidents arran de la crema d’imatges dels reis d’Espanya, que fins i tot van arribar a l’Audiencia Nacional i que van omplir de titulars la premsa del règim.
El títol de “príncep de Girona” era un títol nobiliari que corresponia al primògenit i hereu a la corona d’una Catalunya sobirana, res a veure amb la situació actual, malgrat que, durant la Transició, Joan Carles I –el monarca designat a dit per Franco– el va recuperar de cara a galeria i per una qüestió d’imatge. Felip de Borbó mai l’ha usat, ni ganes. Potser als senyors promotors de la Fundació Príncep de Girona els hauríem de recordar el llarg memorial de greuges que els darrers tres segles ha protagonitzat la dinastia borbònica en terres catalanes contra la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums, les nostres tradicions, la nostra riquesa… potser els hauríem de fer saber, també, que Felip de Borbó, quan li arribi el moment –si no ho impedim abans– serà, com ara és el seu pare, el cap de l’exèrcit que en la nostra història recent ha entrat a sang i foc a Catalunya per esclafar tot intent de llibertat protagonitzat pels seus ciutadans i que encara té el mandat constitucional de continuar-ho fent. Però suposo que de res no serviria quan del que es tracta és de quedar bé tu encara que sigui a costa d’honorar els botxins del teu poble.
En el futur els catalans estem cridats a triar si volem ser ciutadans d’una República Catalana sobirana o si volem continuar sent vassalls del rei d’Espanya; ciutadans o súbdits?; catalans o espanyols?; llibertat o esclavatge?; Brussel·les o Fundació Príncep de Girona? Estic convençut que sabrem triar. I des de Girona: visca la República!